Archivo | News RSS for this section

Coneixem al Tècnic de Joventut més famós de Twitter!

Com bons Juvenòlegs estem enganxats a les xarxes socials, seguim a molta gent, però són els adequats?

Avui us presento el compte de Twitter més divertit i que reflecteix dia rere dia la realitat dels tècnics de joventut, o sigui el futur de molts de nosaltres.

El tècnic de Joventut, així és com es fa anomenar, ja que vol mantenir el seu anonimat, va crear el seu compte l’any 2014. Compta amb més de dos mil seguidors i la seva descripció diu això: Treballo a l’ajuntament del teu municipi i sóc l’únic que hi va amb pantalons curts. Basculo entre l’eufòria i el desànim però sóc molt guai.

El Tècnic de Joventut, ens explica que el seu personatge va néixer per ser un “divertimento”, però que a mesura que han passat els anys i amb una colla de seguidors vinculats majoritàriament a l’administració, ha anat confegint un imaginari col·lectiu que agermana a tots els professionals de Joventut en la gestió de recursos escassos.

Us poso en coneixement d’aquest compte, ja que fa unes setmanes ha presentat el seu primer llibre, anomenat #FemXarxa: Un pamflet sobre professionals i polítiques de joventut.  Us deixo l’escrit de la contraportada que ell mateix ha redactat:

Des que l’1 d’octubre de 2014 va piular per primera vegada a Twitter, el @tecnicdjoventut ens ha acompanyat dia rere dia construint un sòlid —i sarcàstic— imaginari a l’entorn de tothom qui professionalment es dedica als joves.

Convençut que les grandeses i (sobretot) les misèries de l’ajuntament on treballa són també les grandeses i les misèries de moltes altres persones, ha decidit abandonar momentàniament el món virtual per abraçar el paper imprès i esplaiar-s’hi de valent: com ens hem d’anomenar les persones que treballem amb joventut? Hi ha una edat ideal per exercir aquesta feina? Es pot ser ideològicament neutral en l’exercici de la nostra professió? Com és que el treball transversal amb altres àrees de l’administració és gairebé una missió impossible? Com podem defugir la nostra responsabilitat en un procés participatiu viciat? Per què ens odia el cap de la Guàrdia Urbana?

No és segur que llegir aquest pamflet us permeti trobar resposta a aquestes preguntes però, tant si us dediqueu a l’àmbit juvenil com si no, l’enfocament que el @tecnicdjoventut fa d’aquests i d’altres temes no us deixarà indiferents.

Aquest llibre ha estat redactat per ell mateix i el pròleg del llibre l’ha escrit en Pep Montes i Sala, una persona que ha lluitat perquè la figura dels professionals de joventut sigui reconeguda i dignificada.

Per qui li interessi adquirir aquest llibre, té un preu de 12 € a les seus de l’Associació Catalana de Professionals de Joventut de Catalunya o la de l’Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura (ACELLEC). També podeu enviar un mail a tecnicdjoventut@gmail.com, i us farà la venda directament ell.

He volgut posar-me en contacte amb ell per informar-lo de la publicació al blog i fer-li saber de la seva existència per si li interessa, i vol descobrir el nostre blog. A més a més comentar que tota la informació que he posat me l’ha cedit ell mateix, per correu.

Podeu seguir-lo, clicant aquest link: https://twitter.com/tecnicdjoventut

Anuncios

Aprendre a protegir-se de certs educadors (Església i abusos a menors)

Article publicat per Jaume Trilla a El Diari de l’Educació

Segurament el fet que unes quantes víctimes, ja de grans, s’hagin atrevit a denunciar i fer públics els abusos que van patir molts anys abans, està motivant a d’altres a fer el mateix. No sabem –ni segurament sabrem mai del cert– l’abast real del problema, però tot fa suposar que el que està ara aflorant és només com la part visible d’un iceberg molt gran. Aquesta suposició prové de la varietat dels casos que apareixen: afecten les principals ordes religiosos; i assenyalen, amb noms i cognoms, a persones de diversos estrats de l’escala clerical (monjos, capellans, bisbes, cardenals). És a dir, tot fa suposar que no es tracta, ni de bon tros, de casos puntuals només localitzats en espais i moments molt concrets, sinó d’un problema general d’abast considerable. I, pel que sembla, d’un problema prou conegut al dedins de les institucions religioses, però que fins ara elles mateixes s’han preocupat més de fer veure que no existia i amagar-lo de cara enfora, que no pas d’afrontar-lo decididament. Per dir-ho d’una altre manera, sembla que el propòsit de les mateixes institucions i de la jerarquia eclesiàstica no era plantejar-se seriosament com impedir i prevenir els abusos, sinó evitar que sortissin a la llum pública.

Pel que es veu, aquesta voluntat d’encobriment ha tingut èxit durant una pila d’anys. Però ara ja, amb l’acumulació de casos que afloren, la jerarquia eclesiàstica comença a reaccionar: d’una manera o una altre, sembla que va reconeixent la gravetat del problema, demanen públicament perdó a les víctimes, diuen que ja no persistiran en la política de mirar cap un altre lloc i prometen que s’adoptaran mesures per tal d’evitar que els abusos sexuals segueixin produint-se.

Segur que, si tot plegat tira endavant, s’atenuarà el problema; el que no és tant segur és que es resolgui prou acceptablement. Dic això pel fet que, per part de la mateixa jerarquia de l’Església catòlica, gairebé mai s’esmenten dos factors indubtablement associats a l’origen del problema. Sorprèn molt que aquest factors que esmentarem només apareguin de forma molt limitada en l’anàlisi de la qüestió i en el debat sobre les seves causes i remeis: és possible que els experts i la premsa no els esmentin per massa obvis; i que l’Església no ho faci perquè de cap manera l’interessa que formin part del debat. El primer és el dels extraordinaris privilegis que gaudeix l’Església catòlica en relació a l’ensenyament. La gran majoria de casos d’abusos sexuals a menors que es van coneixent han tingut lloc en contextos educatius o molt propers (centres escolars confessionals, catequesi, escolanies, activitats de lleure educatiu …). És obvi que els abusos serien molt més escadussers si el clergat no tingués tants menors tan a prop, i amb els quals pot establir una relació de poder que, per definició, sempre serà asimètrica. Si no fos per aquesta proximitat, intensa i continuada, la pulsió sexual insatisfeta d’aquestes persones probablement es manifestaria de forma diferent i s’adreçaria vers altres col·lectius.

L’altre factor directament associat al problema l’acabem d’esmentar: el celibat obligatori (i vot de castedat) de monjos i capellans. ¿Es pot tenir algun dubte raonable de que, si els clergues poguessin desenvolupar una vida sexual com la de la resta de la gent, el problema dels abusos a menors es reduiria de forma gairebé automàtica? Si de cas, el percentatge de pederàstia i abusos a menors en el clergat catòlic seria, probablement, similar al que deu haver-hi entre enginyers de ponts i camins, afeccionats a la numismàtica o socis del Barça. Per fer un símil més exacte, el tant per cent de clergues que abusen sexualment de menors seria molt semblant al de seglars dedicats a l’ensenyament que fan el mateix. També n’hi ha, però sens dubte en proporcions significativament més limitades.

A més a més, de totes les mesures que solen proposar-se per evitar i prevenir els abusos (deixar d’encobrir els culpables, allunyar-los de les situacions en què puguin seguir abusant, facilitar les denúncies per part de les víctimes, establir i fer complir les sancions i càstigs pertinents …), darrerament també es parla d’accions educatives específiques adreçades als menors. Es parla, sobretot, de la necessitat de formar-los per tal que aprenguin a protegir-se dels abusos. Això estaria molt bé; però no deixa de ser paradoxal que calgui educar la canalla perquè aprengui a protegir-se de certs educadors. I una altra paradoxa o problema afegit: com garantir que, entre el professorat que impartiria aquesta formació, no s’hi poguessin colar els mateixos (reals o potencials) abusadors?

Si te perdiste el Día Internacional de la Mujer y la Niña en la Ciencia

Se acerca el 8 de marzo y las mujeres del mundo a pesar de, las fronteras, la cultura, la política y la lengua se unen para recordarnos que día a día enfrentan una batalla en pro de la justicia, la igualdad y el desarrollo. Han pasado 44 años desde que, la Asamblea General de las Naciones Unidas institucionalizó el Día Internacional de la Mujer, y con el paso de los años esta conmemoración y la consiguiente lucha por la reivindicación de los derechos mujer han ido alcanzando reconocimiento a nivel mundial.

Sin embargo, aún queda mucho trabajo por hacer, puesto que el desempeño que la mujer ha tenido en áreas que comúnmente han sido dominadas por los hombres se encuentra aún invisibilizado. Una muestra de esto es que apenas hace dos años, la UNESCO estableció el día internacional anual para reconocer el rol que juegan las mujeres y las niñas en la ciencia y la tecnología.

A partir del 2016 cada 11 de febrero se celebra el Día Internacional de la Mujer y la Niña en la Ciencia; su objetivo es crear conciencia sobre la igualdad de género a través de la participación equitativa de las mujeres y niñas en espacios de la ciencia que antes eran considerados propios de los hombres. Con motivo de la celebración de este año la Directora General de la UNESCO, Audrey Azoulay envío el siguiente mensaje a la comunidad internacional:

“Estamos decididos a promover una nueva generación de mujeres y niñas científicas, para hacer frente a los grandes desafíos de nuestro tiempo. En la línea del llamamiento de Greta Thunberg, hay jóvenes científicas que ya están tomando la iniciativa en la lucha contra el cambio climático, como la adolescente sudafricana Kiara Nirghin, cuyas invenciones contribuyen a minimizar el impacto de las sequías. Si aprovechamos la creatividad e innovación científicas de todas las mujeres y niñas e invertimos adecuadamente en el carácter inclusivo de la educación en CTIM, la investigación y el desarrollo y los ecosistemas de CTI, tenemos una oportunidad sin precedentes para utilizar el potencial de la cuarta revolución industrial en beneficio de la sociedad. “

Aunque la historia no le dio el justo reconocimiento a científicas como Henrietta Leavitt o Rosalind Franklin, pioneras en el campo de la ciencia: Leavitt descubrió el método para obtener la distancia a otras galaxias en las que se observan estrellas y Franklin realizó notables contribuciones a la comprensión de la estructura del ADN; iniciativas como esta son la oportunidad para colocar en la conciencia pública las historias de empoderamiento de las mujeres de ayer y de hoy.

Historias como la de Brittany Wenger, quien a sus 17 años ganó el premio Google Science Fair y hoy en día es la creadora de Cloudcancer: una tecnología disponible en la nube que ayuda a diagnosticar el cáncer de forma temprana. Además es una de las mentoras de Made With Code, una iniciativa de Google que busca incentivar a las adolescentes a vincularse con la tecnología, un área de conocimiento que siempre ha estado dominada por los hombres.

Así que, si no pudiste celebrar este 16 de febrero el empoderamiento de la mujer en la ciencia, aún puedes encontrar a muchas otras mujeres trabajando por la igualdad y el desarrollo sostenible. Ahora tú también puedes contar sus historias.

Enganxa’t a la menstruació

Menstruació. Regla. Sangrat vaginal. Sabem de sobres que tot cos amb úter sangra mensualment. Però tota persona que sangri estarà d’acord amb mi que ha estat còmplice o ha protagonitzat en algun moment de la seva vida, entre murmuris i xiuxiuejos, la següent escena:

Ostres, m’ha vingut la regla. Em pots deixar una compresa o un tampó? Però si us plau, passa-me-la dissimuladament, que no ho vegi ningú.

Segons després, les dues persones actuen com si trafiquessin amb drogues. Dissimuladament, mirant minuciosament al seu voltant, una treu la compresa de la seva bossa, se la posa a la màniga per amagar-la i crea contacte visual amb l’altra. S’acosten i s’agafen les mans de forma ràpida i fugaç com qui s’intercanvia un sobre amb diners provinents de fons públics. Un cop la persona menstruant rep la seva esperada compresa es dirigeix cap al lavabo, i òbviament, amb la compresa a la butxaca dels pantalons mentre mira al seu voltant nerviosament per assegurar-se que ningú s’hagi adonat de res. O una altra de força quotidiana. Qui estan amb la seva colla a un bar no se n’ha anat cap al bany amb la seva copa menstrual a la butxaca de la jaqueta per evitar preguntes o situacions incòmodes?

La  realitat és que la regla encara ara és un tema tabú. Crea reticències, malestars, burles i vergonya. I és de calaix que cal visibilitzar-la. Cridar-ho ben fort: Jo menstruo, jo sangro! Per això mateix fan falta iniciatives com la que proposa el Consell de Joventut de Barcelona. Des del Grup de Treball de Feminismes del mateix Consell s’ha llençat una campanya senyalètica per fer-ho. Aquesta consisteix en proveir a diversos equipaments juvenils, Casals de Joves o entitats que ho demanin adhesius amb el lema: “Aquí pots netejar la teva copa menstrual” i “En cas de necessitat tenim compreses”. I aquestes enganxar-les a les portes dels banys. D’aquesta manera ja no només és un element visibilitzador, sinó que gràcies aquests adhesius els espais es converteixen en espais segurs, de confort i de comoditat.

La primera entitat en adherir-s’hi i que gaudirà d’aquests adhesius és l’Espai Jove de Fontana. Però esperem que aquesta només sigui, això, la primera de moltes.

Enganxina de la campanya del Consell de la Joventut de Barcelona

Cal destacar, però, que abans hi ha hagut altres campanyes similars que és necessari esmentar. Per exemple, des de l’associació feminista juvenil manresana, Acció Lila, ja el maig de l’any passat (2018) van activar la campanya “#LesNostresRegles, per una menstruació lliure de tabús patriarcals” amb la qual a part de visibilitzar els cossos menstruants i la mateixa menstruació, pretenien denunciar el paper mercantilitzador i expropiador que té el sistema patriarcal sobre la regla. A paraules seves “[…]La por, la vergonya i el rebuig reguen les llavors del patriarcat que ens han instaurat des de ben petites. Creix amb aquestes llavors el rebuig cap al nostre propi cos, la inseguretat i la violència patriarcal.”

Campanya #LesNostresRegles, @acciólila a Instagram

Gràcies aquest tipus de campanyes es crea consciència social i es generen espais segurs que promouen el trencament amb un pensament arcaic, masclista i sexista. Es trenca amb la linealitat normativa que promou el sistema capitalista en la qual estem, per mala sort, immerses. Trenquem amb la normativitat androcèntrica. I amb tot ajudem a l’acceptació social tant necessària d’aquest fet natural, de sangrar vaginalment, que des de fa segles s’intenta amagar i intenta ama(r)gar-nos.

És necessari tenir present que naturalitzar la ciclicitat en cossos amb úter ajuda en l’acceptació de qui som. La nostra autoestima se’n veu nodrida positivament i com a conseqüència té una incidència positiva en el nostre benestar i en la construcció de la nostra identitat cíclica. La ciclicitat existeix. La sang menstrual existeix. Deconstruïm vergonyes i malestars per renéixer i teixir una autopercepció del nostra cos positiva fet necessari per construir una societat lliure de desigualtats, malestars, estigmes i estereotips. Una societat, en definitiva, feminista.

Així des d’aquí aprofitem a fer una crida a tots aquells equipaments juvenils, Casals de Joves, entitats juvenils i no juvenils que es preocupen pel benestar juvenil, que vulguin promoure l’apoderament juvenil, en el seu benestar psicològic, emocional, social i físic, que col·laborin en la naturalització i visibilització de #LesNostresRegles.

Si vols aconseguir les teves enganxines no dubtis a entrar a: https://www.cjb.cat/blog/2019/02/menstruar-no-es-ca-tabu-ni-cap-problema-demanans-enganxines

Si vols seguir la campanya que va realitzar Acció Lila segueix-les a Instagram a través de:
@AccióLila



17º Festival de cine y derechos humanos en San Sebastián

El cine puede ser utilizado como un instrumento de ocio o un recurso artístico pero también nos puede mostrar y narrar experiencias, visiones, sentimientos, etc., que nos ayude a comprender las diferentes problemáticas sociales y culturales. La creación de este tipo de películas es de gran importancia para adquirir un conocimiento y nos permita tomar consciencia de las diferentes realidades vividas. De esta manera nos concede un espacio para la reflexión y la toma de consciencia sobre las injusticias,sobre la diversidad social y cultural y ello nos dota de un pensamiento crítico para permitir un diálogo en conjunto para la búsqueda de una humanidad sostenible basada en la solidaridad, el respeto y la cohesión social. 

En 2007 en San Sebastián, se instaura el Premio del Festival de Cine y DDHH para reconocer el trabajo y la implicación de personalidades del mundo del cine en favor de los derechos humanos. Ese año se concede el galardón a la actriz Pilar Bardem, en reconocimiento a su trayectoria personal de defensa de los derechos humanos, la democracia, la paz y su solidaridad y trabajo a favor de las causas y colectivos más desfavorecidos.

Desde entonces han recibido el Premio el productor Elías Querejeta, el cineasta José Luis Borau, el director serbio Goran Paskaljević, la documentalista británica Kim Longinotto, la actriz y directora madrileña Iciar Bollain, el documentalista Patricio Guzmán, el realizador francés Robert Guédiguian, la directora chicana Lourdes Portillo, el cineasta y músico Tony Gatlif, la directora india Deepa Mehta y el cineasta francés Laurent Cantet. A todos ellos les une un trabajo de varias décadas defendiendo los derechos del ser humano a lo largo de sus trayectorias cinematográficas.

Entre el 5 y el 12 de abril, se celebrará el 17º Festival de Cine y Derechos Humanos de Donostia/San Sebastián, organizado por el Negociado de Derechos Humanos del Ayuntamiento de San Sebastián y Donostia Kultura.

Este festival pretende impulsar la acción y la conciencia crítica en la ciudadanía ante las vulneraciones de los derechos humanos en todo el mundo y contribuir a la construcción de una sociedad basada en valores como la convivencia en la diversidad, la justicia social, la solidaridad, la libertad y la igualdad de oportunidades, entre otros. Como en ediciones anteriores, se va a celebrar un Concurso Internacional de Cortometrajes al que se presentan cortos (documentales y de ficción) de temática social, procedentes de diferentes países y de prestigiosos festivales de cine internacionales. Cada uno de los cortometrajes a concurso lo valora el Jurado Joven de entre 18 y 30 años, atendiendo a criterios de sensibilización en torno a los derechos humanos y de calidad cinematográfica.

Para formar parte del JURADO JOVEN hay que inscribirse antes del 20 de marzo a través de www.cineyderechoshumanos.eus. Al día siguiente se realizará un sorteo entre todas las personas inscritas. El resultado se publicará en esa misma página web. El premio al mejor cortometraje está dotado con 3.000 euros, y el jurado valorará los largometrajes según criterios de sensibilización sobre los derechos humanos así como de su calidad cinematográfica. En esta edición, compiten cortos de temática social procedentes de diferentes países y festivales internacionales. Asimismo, se entregarán dos abonos para las sesiones del Teatro Victoria Eugenia de la 30º Semana de Cine Fantástico y de Terror de San Sebastián.

En la página www.zinemaetagizaeskubideak.eusencontrareis toda la información sobre el festival y las bases e inscripción.

Seminari sobre Educomunicació. ElParlante i Teleduca

educomunicació

Des de les associacions ElParlante i Teleduca han posat en marxa la segona edició d’un seminari que ens ofereix una formació en educomunicació “Seminari d’educomunicació per a la justícia glocal”. Les sessions es duran a terme els divendres per la tarda i els matins de dissabte entre l’1 de febrer i el 15 de març. Les sessions intentaran abordar el tema des de la seva part teòrica i pràctica.

Què és l’educomunicació? Aquest concepte neix amb la voluntat de formar críticament, des d’una estructura horitzontal, en la relació de reciprocitat que mantenen l’educació i la comunicació. I aquesta és una tasca fonamental en aquests temps on els mitjans de comunicació i la seva influència en la societat ha augmentat enormement en les últimes dècades. Igual d’important és doncs preparar als joves i als mateixos professors per a que puguin desenvolupar les competències necessàries i tenir una mirada crítica amb el seu entorn i tota la informació que reben.

Això ens diuen des de les associacions Teleduca i ElParlante sobre la educomunicació: “L’educomunicació ens situa en un rol compromès amb el món i l’entorn, i al mateix temps, ens engresca amb la idea de transformar la realitat. Fa confluir metodologies actives que provenen tant de l’educació com de la comunicació, des d’una perspectiva crítica”.

Els mitjans de comunicació són el lloc on es forma la opinió pública, la seva influència en la societat és majúscula i aquí es forma també la identitat tant individual com col·lectiva. El seu paper pel que fa a les cultures no passa desapercebut i és molt important aprendre a consumir aquests mitjans de comunicació de manera crítica i responsable.

Per a què serveix la educomunicació? En primer lloc, aquesta vol reforçar la ciutadania des dels mitjans ensenyant a utilitzar-los adequadament. I en segon lloc, aquest ensenyament es basa en el desenvolupament de diverses competències socials i digitals amb l’objectiu d’aconseguir una societat més justa.

Més enllà de les escoles, la família, els amics i l’entorn de cadascú de nosaltres trobem els mitjans de comunicació els quals actuen com a intermediaris entre nosaltres i tot allò que succeeix al nostre entorn . A través dels mitjans de comunicació ens informem i aquests ens poden donar una representació manipulada no conforme amb la realitat. I aquest és un dels motius pels quals l’educació en allò que consumim a diari és tant important i ens pot ajudar a créixer tant a nivell individual com col·lectiu.

Si voleu més informació sobre el “Seminari d’Educomunicació per a la justícia glocal” podeu entrar a la pàgina web de la oficina jove del Barcelonès  o entrar directament a la web del seminari on podreu fer la inscripció i contactar amb les associacions responsables.

El MIJS us desitja unes bones festes!!

Després d’uns mesos trepidants voltant  per la geografia catalana, coneixent noves universitats, gaudint  de noves amistats  i formant-nos com a juvenolegs  necessitem un  descans.

Tot l’equip que conforma MIJS os desitgem unes bones festes i una bona entrada de any 2019!

 Tornarem els pròxim  dia 10 de gener amb un nou post!