APRENENTATGE I SERVEIS COM EINA PER LA FORMACIÓ FORMAL I NO FORMAL!

L’aprenentatges i serveis (APS) es descriuen com a processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat, aquests processos poden ser una eina de gran utilitat en la formació formal i no formal, ja que mitjançant aquests processos podem treballar per projectes i créixer conjuntament. Segurament el que s’hauria de pensar seria el fet de plantejar l’educació per projectes, on s’emmarquessin la formació i la comunitat, perquè actuar d’aquesta forma obriria un ventall de relació i comunicació entre tota la societat i l’espai que ens envolta. La imatge que hi ha a continuació explica en forma esquemàtica i resumida en què consisteixen els APS:

Tal com ens diu el grup de recerca en educació moral en un dels seus projectes[1], on parlen sobre els APS, comenten el següent: «[…] l’APS és una proposta educativa molt adequada per treballar les competències bàsiques, en general per a la vida, i altres més específiques que poden variar segons la tipologia de les experiències. Pot ser clarificador apuntar els motius pels quals, mitjançant l’APS es facilita l’aprenentatge, l’adquisició de competències i la participació i compromís social. […] Tot l’anterior posa de manifest el potencial de l’APS per generar aprenentatge i desenvolupar competències.» (Palos Rodríguez J., 2011, p.30)

L’autor en aquest paràgraf, ens diu que el que és important és el fet d’aprendre de forma competencial i amb responsabilitat social i que les APS haurien de ser una eina útil per l’aprenentatge a les aules. També ens mostra en 6 punts, el perquè les APS són una bona proposta educativa i,per tant, si s’introdueixen més APS, es pot aconseguir una major implicació i motivació dels i les alumnes, perquè mitjançant aquesta forma d’educació; entenent que «[…] la educación es contribuir a la felicidad, prosperidad y desarrollo económico del individuo y de la sociedad, se debe apostar por los conocimientos útiles, prácticos y científicos.» (Fernández V. 2012, p.68); ells i elles i amb l’ajuda dels i les professionals, poden enriquir-se de les eines i proposar diversos projectes motivadors i enriquidors.

Així doncs, el fet de treballar amb les APS, el podem aplicar en qualsevol moment formatiu dels infants, adolescents, joves i adults de la nostra societat. Amb això veiem que hi ha una gran força grupal per poder aprendre menters estàs realitzant una acció dins de la teva comunitat o espai on ens trobem. Algun dels exemples que podem considerar, tot i que n’hi ha molts més, pot ser el fet de netejar un bosc que tenim al costat del municipi i generar un aprenentatge sobre el medi ambient i que això generi un impacte sobre els alumnes perquè aprenguin uns valors sobre cuidar aquell espai i que després facin una anàlisi i ho presentin a la comunitat d’aquell municipi. 

Com a conclusió final, dir que l’educació que s’imparteix a les aules actualment, s’hauria de plantejar el fet d’incorporar  i ensenyar aprenentatges alternatius i emprar eines diferents, com ven bé podrien ser les APS, ja que no deixen de ser una forma d’aprenentatge que ho engloba tot en un mateix paquet.

Per tenir un ventall més ampli de diferents bones pràctiques d’APS, deixo al peu de pàgina un enllaç[2] de la «Guia pràctica per a projectes d’Aprenentatge Servei: Fem projectes d’APS«, elaborada l’any 2015 per la Martín Garcia X., on s’explica detalladament els punts que s’han de seguir per fer projectes d’aprenentatge i servei i com poder-los dur a terme.

BIBLIOGRAFIA

José Palos Rodríguez (2011). Aprenentatge servei. Aprendre de forma competencial i amb responsabilitat social.Temps d’Educació, nº 41, p. 25-40. 

Víctor Fernández Blanco. (2012). El reto de la educación: Jovellanos ante los economistas clásicos. Revista asturiana de economía, RAE nº 45, p. 59-74. 

Francisco Javier Guzmán Games i Angélica López Aguilar. (2016, gener/maig). ¿El paradigma tecnológico en la educación? Limitaciones, alcances y retos del diseño curricular. T&D5 Investigación, año 5 nº 5, p. 31-39.


[1]Aquest article forma part del projecte «Aprenentatge servei i educació en valors», del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) de la Universitat de Barcelona. (2011)

[2] Enllaç per visualitzar la guia dels APS: https://apsvalors.files.wordpress.com/2015/10/descarregat-la-guia-sencera-aquc3ad.pdf 

La participació com a eina d’arrelament

Actualment, ens trobem en un escenari on hi ha una gran preocupació pel despoblament, i els ajuntaments comencen a plantejar una sèrie de polítiques d’arrelament i de repoblament. Des de fa uns anys s’ha donat un èxode juvenil del món rural a les ciutats, començant per la centralització de l’oferta formativa a les ciutats i quedant-s’hi, ja que hi ha més oferta de feina i habitatge. L’estudi «nous índex de relleu generacional al món rural«, de l’Universitat de Lleida i el BCN Smart Rural, mostren com hi ha més de 200 municipis en risc de despoblament. Per exemple, en l’àmbit català existeix el programa Odisseu de retorn i arrelament de joves al món rural. A través d’una diagnosi i una sèrie d’accions i ajuts, pretén dinamitzar les joves de les comunitats locals, fomentar el sector primari (tradicionalment localitzat al món rural) i obre la porta a la diversificació econòmica d’aquests entorns com a sortida professional per les joves.

Els joves haurien de ser una de les claus de la solució a futur, ja que estan a la fase de començar a construir els seus projectes de vida i aquests han de tenir un lloc físic. Tot i això, la majoria de les polítiques s’estan centrant a curt termini: en temes d’habitatge, en l’atracció de famílies amb fills petits per mantenir les escoles, en el manteniment de serveis bàsics com els sanitaris o la fibra òptica, entre d’altres. Aquests tipus de serveis s’han d’assegurar per equitat territorial, ja que quan no existeixen les poblacions perden part de les possibilitats d’atracció de joves. Però més enllà dels serveis bàsics s’ha d’aconseguir que les joves s’arrelin al poble, i això es pot fer a través del foment de la participació.

El terme arrelament fa referència al sentiment de pertinència que es genera entre una persona i el seu entorn, com ara un lloc, una comunitat, un poble o un barri, etc. Aquest es pot obtenir creant espais amables i favorables a la vida, on es promogui una vinculació amb l’entorn i, en la majoria dels casos, les xarxes afectives. L’arrelament a un lloc concret es traça al llarg dels anys, partint de sentir-se bé fins a assegurar-se que aquest espai és on un pertany o on se sent més identificat.

Començant per aquest «sentir-se bé», els primers arguments exposats sobre la necessitat dels serveis essencials són acceptables. Fins i tot ara on regna el teletreball, hi ha la necessitat de tenir un bon internet i una cobertura telefònica mínima. I si parlem de feina, també és vital atraure talent i diversificar l’economia per poder tenir el màxim possible de joves, encara que siguin de diferents àrees professionals. Però encara amb aquests i molts altres problemes del món rural solucionats, continua faltant que la comunitat sigui dinàmica i tingui vida. És per això que la participació juvenil és un factor molt important a tenir en compte.

En primer lloc, la participació és una gran eina d’apoderament dels joves alhora que un procés social i de cohesió. És necessari la relació amb altres persones i socialitzar trobant punts de trobada, a través de l’associacionisme, la pràctica de certes activitats i el compromís amb certa causa comunitària. En definitiva, la participació transformadora de societats, on s’assoleix interrelacionar persones i fins i tot aconsegueix dinamitzar comunitats.. A partir d’aquí es generen xarxes afectives, que poden anar més enllà del projecte o entitat on s’està participant. Conèixer les altres persones que formen la comunitat generarà empatia i seguretat, fent més confortable el lloc.

En segon lloc, implica prendre partit i activar les persones al seu entorn més proper. No vol dir necessàriament entrar en política, significa millorar les condicions en què una persona viu i es relaciona amb el seu entorn. Això implica dedicar una part del temps, sempre que se’n disposi, a la comunitat mitjançant la millora de l’espai on viuen. Quan es construeix col·lectivament, els beneficis repercuteixen en tota la comunitat i una part del seu entorn serà creat per ells mateixos i se sentirà com a propi. És així com s’aconsegueix la plena ciutadania, empoderant als individus i consensuant les decisions que els afecten.

La participació també genera moviment. Els joves solen deixar el seu poble per anar a estudiar a les ciutats, i és generalment aquest el punt d’inflexió on no tornen a viure al poble i es genera el desarrelament. Una de les peculiaritats de les ciutats que tant atrauen els joves es deu al moviment, a la gent nova que pots conèixer, a la multiplicitat d’activitats que pots fer, etc. Un repte que la participació juvenil pot resoldre és precisament el de dinamitzar un territori. Segons manifesten l’Associació Catalana de Micropobles, els pobles no volen ser només dormitoris, volen ser pobles vius.

D’exemples de participació com a eina d’arrelament n’hi poden haver infinits, i generalment se solen dur a terme espontàniament des de la reivindicació juvenil de participació, i on l’administració pública hauria de ser agent d’acompanyament. Uns exemples poden ser les associacions juvenils, els clubs esportius, els clubs excursionistes, els ateneus, els casals, els horts comunitaris, però també els esdeveniments promoguts i executats per les joves. Totes aquestes formes de participació dinamitzen la comunitat, generant xarxa, generant capital social, i connectant-los amb l’entorn proper, sigui els pobles veïns o l’entorn natural.

En conclusió, la participació pot ser una eina de repoblament, de dinamització de comunitats i de creació de xarxes socio-afectives. Aquests són alguns dels ingredients necessaris per generar el sentiment d’arrelament. Una part de les polítiques haurien d’aproximar-se als ciutadans, fomentant les interconnexions entre individus i la construcció col·lectiva de la comunitat. El foment de la participació juvenil és un element vital, i de vegades només fent un acompanyament és suficient per empoderar els joves, o les organitzacions formades per joves.

Una nova aventura.

El Club de Lectura Juvenil.

Fa poc més d’una setmana un grup de joves del Prat de Llobregat va emprendre una aventura: crear el nou club de lectura juvenil de la ciutat.

A qui s’adreça?

Està obert a tots i totes les joves a partir de 16 anys a qui els hi agradi llegir i tinguin ganes de compartir. No cal ser una lectora voraç però si tenir curiositat per llegir gèneres i autores variades, i sobretot voler conversar i compartir reflexions, sensacions i recomanacions amb la resta de les participants.

Vol ser un espai de trobada i d’intercanvi entre joves de diferents edats que comparteixen l’interès per la lectura.

D’on sorgeix?

El Club de lectura Juvenil neix de la inquietud d’una jove de la ciutat, amant de la lectura, que vol participar en un club de lectura, però se n’adona de què tot i que el municipi compta amb diferents clubs de lectura, cap d’ells s’adreça específicament a un públic jove. Aquest és el punt de partida, la detecció de la necessitat.
Des de la Biblioteca Municipal també existeix la inquietud per promoure la lectura entre el públic jove, així com per fomentar la participació juvenil, per tant, era l’oportunitat perfecte. En aquest moment s’engega un procés de col·laboració per crear el club.

Què és un club de lectura?

Els clubs de lectura uneixen la pràctica personal i íntima de llegir amb el fet social de formar part d’un grup organitzat. Per aquest motiu, per una banda, cal tenir en compte els beneficis de la lectura:

  • Estimula el cervell i millora la memòria i concentració
  • Ajuda a desenvolupar competències lingüístiques i de comprensió
  • Fomenta la imaginació i la creativitat
  • Esdevé un espai de desconnexió de la realitat contribuint a la reducció de l’estrès.
  • Estimula l’empatia i la comprensió de l’entorn
  • Fomenta l’autoconeixença i dóna eines per autoexplicar-se a través de la identificació amb els relats i les històries dels personatges

D’altra banda, cal comprendre que són els clubs de lectura. Aquests van més enllà de ser un grup de persones que llegeixen un llibre alhora, si no que es configuren també com a espais d’amistat, tolerància, cohesió social i enriquiment personal (Fanjul-Fanjul, 2015). Aquests espais contribueixen a:

  • Fomentar l’hàbit de la lectura i gaudir-la, associant-la al lleure i l’oci.
  • Incentivar l’esperit crític vers el món que ens envolta a través de reflexionar sobre els relats.
  • Fomentar l’autoconeixença a través de la identificació amb els relats i les interpretacions compartides.
  • Aprendre de les altres persones a través de l’intercanvi d’opinions.
  • Estimular la participació cultural i social.
  • Desenvolupar competències lingüístiques i de comprensió i expressió oral i escrita.

Com funciona?

Des de la Biblioteca es cedeix un espai per fer les reunions mensuals i també els llibres disponibles perquè totes les participants se’ls puguin endur per llegir. L’accessibilitat, de forma gratuïta, a les lectures és essencial perquè les joves formin part d’aquest espai de trobada.
A la primera reunió assisteixen 9 joves, però no són les úniques que han mostrat interès, això posa de manifest que veritablement existeix l’interès entre les joves de la ciutat. A més, cal tenir en compte que per a la primera trobada no es va fer una crida oberta a totes les joves de la ciutat, sinó que es va plantejar en un format més íntim, per poder assentar les bases prèviament a fer-ne difusió.
Les lectures mensuals s’escullen consensuadament a les trobades, a partir del catàleg disponible de la biblioteca i sobretot en funció dels interessos del grup. EL club no es tanca a cap gènere. L’objectiu és explorar històries i autores diferents per descobrir i ampliar preferències i inquietuds personals.
Recuperant les idees que Arellano (1995) apuntava fa més de dues dècades, però encara en vigència, el Club de Lectura Juvenil parteix d’establir un petit grup estable que lideri les activitats del grup i funcioni com a intermediari amb la biblioteca.
Sovint costa superar la visió de respecte o fins i tot rebuig vers les institucions (la biblioteca en aquest cas), “un espai dels adults”, que pot frenar a les joves a participar dels espais que s’ofereixen. Per aquest motiu, que siguin les joves qui lideren els clubs de lectura ajuda a configurar referents joves , entre iguals, per facilitar un clima de confiança més atractiu per a les participants o potencials participants del club.

Vol ser un espai de joves per a joves.

Per saber més sobre clubs de lectura i literatura juvenil:

Arellano, V. (1995). El Club de Lectores un instrumento para «socializar» la lectura. Educación y biblioteca, (61), 57-58.
Fanjul-Fanjul, M.C. (2015). Los clubes de lectura en España algo más que una lectura en común. Nexo: Revista Intercultural de Arte y Humanidades, (12), 38-45.
Polo, N.D. (2018). Best-sellers de la lectura juvenil prácticas de lectoescritura y apropiación cultural. Educación y Ciudad, (35), 25-40.

Imatges del post: Elaboració pròpia.

RETOS DE LA PARTICIPACIÓN JUVENIL

Un análisis desde la experiencia adquirida en el MIJS

Como estudiante del Master en Juventud y Sociedad, entre otras cosas, he aprendido respecto al asociacionismo juvenil y al conocer un poco del Casal de jóvenes en Cataluña, el Consejo de la juventud en Barcelona y el Consejo Nacional de la juventud de Cataluña, pude ampliar mi conocimiento al respecto y he reforzado posturas y afirmaciones críticas, algunas de estas son: 1) la autogestión como una forma de fomentar la participación de los jóvenes; de acuerdo al documento “Aixequem la persiana”, proyecto educativo de casal de jóvenes de Cataluña “en este sentido, nos gusta hablar de autogestión, entendiendo que ésta hace referencia a las decisiones (autogestión política o decisoria) y no en la economía (autoabastecimiento económico o autofinanciación).” 2) la necesidad de espacios políticos, como un espacio en la cotidianidad juvenil; entendiendo que en la medida que se ejercen los derechos y deberes públicos, asumen la condición de ciudadanos críticos, solidarios, comprometidos y participativos y 3) la importancia de generar de manera continua formas de participación más expresiva. Lo anterior, refuerza que al momento en que como jóvenes fortalezcan su sentido de pertenencia y sentido crítico avanzan en reconocerse como agentes de cambio y de esa forma realizar acciones que permitan transformar su realidad emergente.

Ahora bien, desarrollaré los retos de la participación juvenil planteados por los ponentes de la mesa redonda.

  1. Adultocentrismo

“El Adultocentrismo es la categoría pre-moderna y moderna que designa en nuestras sociedades una relación asimétrica y tensional de poder entre los adultos (+) y los jóvenes (-)… esta visión del mundo está montada sobre un universo simbólico y un orden de valores propio de la concepción patriarcal” (Arévalo, 1996: 46, 44). “En este orden, el criterio biológico subordina o excluye a las mujeres por razón de género y a los jóvenes por la edad. Se traduce en las prácticas sociales que sustentan la representación de los adultos como un modelo acabado al que se aspira para el cumplimiento de las tareas sociales y la reproductividad” (Krauskopf, 1998, 124). “El Adultocentrismo destaca la superioridad de los adultos por sobre las generaciones jóvenes y señala el acceso a ciertos privilegios por el solo hecho de ser adultos. Ser adulto es el modelo ideal de persona por la cual el sujeto puede integrarse, ser productivo y alcanzar el respecto en la sociedad” (UNICEF, 2013; 14)

Teniendo en cuenta lo anterior y las experiencias planteadas por los ponentes, podemos comprender que el Adultocentrismo ha sido y sigue siendo parte de esa “piedra en el zapato” cuando se diseñan y ejecutan programas, proyectos y/o planes dirigidos por/para jóvenes; en el que los adultos desde la cotidianidad y en distintos ámbitos, como el familiar, el comunitario y el institucional ejercen cierta superioridad y privilegios sobre los jóvenes; reduciendo en ciertos momentos la postura, propuestas y acciones generadas por jóvenes. Ahora bien, considero que para avanzar en desdibujar este reto es necesario continuar en la implementación real de la mirada interseccional, dándonos herramientas de observación y acción que permitan entender que las experiencias individuales y colectivas se construyen en los marcos estructurales que jerarquizan nuestras vidas.

  • Dinámicas de poder

“Los sistemas de relaciones que llevan implícitas acciones de poder se insertan en una macrofísica, la estructura del Estado, y se configuran en una red que ejerce poder en uno u otro campo, de uno a otro individuo, microfísica, o viceversa; de esta manera, se constituye el poder en el hilo invisible que teje las estructuras sociales, políticas, culturales, religiosas, de una nación. Tales relaciones enmarcadas en torno al llamado desarrollo económico y legitimizadas por las políticas de Estado”. (Álvarez, 2011, p.4).  

Partiendo de lo anterior, y la cotidianidad en las relaciones sociales no solo a nivel de los jóvenes, puedo decir que en diferentes ámbitos se observa la jerarquización a partir de los roles y estatus que se da tanto a nivel individual como colectivo; ahora bien, planteando esto a los grupos, organizaciones y/o asociaciones de y para jóvenes, podría decir que las dinámicas de poder, irían en dos líneas, la primera, muy ligada al adultocentrismo y enmarcada en el modelo adulto terminado y por ello estas relaciones de poder; y la segunda, como se generan estas dinámicas de poder a nivel interno basado en estereotipos, estatus social, roles, entre otros.

  • Continuidad del trabajo – autogestión

Como último reto, Pau Salgado de la Torre, participante del Casal de Jóvenes de Cataluña planteaba como reto la continuidad del trabajo y la autogestión; frente a este reto considero que para poder avanzar en este, es necesario no solo contar con habilidades y capacidades propias de los jóvenes sino también contar con políticas públicas de juventud, que permitan generar y dar continuidad a programas, proyectos y gestiones para/por/desde los jóvenes  en pro a su desarrollo integral.

BIBLIOGRAFÍA

– Duarte Quaper, C. (2015). El Adultocentrismo como paradigma y sistema de dominio. Análisis de la reproducción de imaginarios en la investigación social chilena sobre lo juvenil. [Tesis doctoral, Universidad Autónoma de Barcelona. https://www.tdx.cat/handle/10803/377434#page=1

– Álvarez Sánchez, Yolanda (2011) “El poder y las relaciones de poder en las organizaciones. Algunas aproximaciones teóricas desde las perspectivas de Michel Foucault, Pierre Bourdieu y Max Weber,” Gestión y Sociedad: No. 1, Article 10.

La subcultura M.D.L.R.

Aproximacions i reptes d’una identitat juvenil híbrida

Que el niño no es pequeño

Que el niño es adolescente

Y pierde el sueño de ser futbolista

Pero a veces cuando le pasan el balón

Lo demuestra en la pista

Que se junta con gente mixta

Los problemas, el dinero le despistan

Pero quiere ser el primero en la lista

MORAD, 2019

Així comença la cançó de l’artista Morad El Khattouti, noi de 20 anys en aquell moment, d’ascendencia marroquina i nascut i afermat al barri de la Florida d’Hospitalet del Llobregat. La cançó del gènere «drill» va ser tot un fenomen viral a les xarxes. Molt especialment entre els adolescents d’origen magrebí y de classes obreres metropolitanes. Aquest no va ser el primer i últim èxit. Actualment, Morad és l’artista amb més reproduccions a Espanya.

El títol de la cançó i del canal de Youtube des d’on el jove artista publica, fa referència al terme francès «mec dans la rue» (noi del carrer). A partir de la seva popularització a través de les cançons de Morad, el terme ha estat adoptat com a etiqueta identitària entre els joves urbans de classe baixa de les perifèries metropolitanes, especialment en aquells que, igual que el cantant, provenen d’orígens magrebins o de religió islàmica.

Els i les joves d’origen migrat com a precursors de cultures juvenils és un fenomen ja analitzat des dels propis orígens del camp d’estudi. La dificultat per identificar-se tant amb la cultura d’origen, coneguda indirectament pel la família, i la cultura del país de destí, on estan subjectes a discriminació, propicia la creació d’expressions culturals alternatives com a formes de recompondre una cohesió social parcialment perduda (Feixa,1998).

El fenomen M.D.L.R és, doncs, tota una manifestació de cultura híbrida definida com a «creativitat cultural: la producció de quelcom nou a partir de la combinació de coses i patrons existents» (Nilan & Feixa, 2006). Al concepte de cultura híbrida li és inherent la càrrega interactiva entre el que és hegemònic i el que és subaltern, així com el potencial emancipatori en tant que esdevé una concepció identitària construïda a través de la diferència. Normalment, les identitats es formen en relació amb l’altre, en la diferenciació (Coral, 2003). L’M.D.L.R. té, però, la particularitat de què agrupa una gran diversitat social sota el terme. Com podria haver-se previst, no és segregadora en termes d’ètnia o origen cultural, sinó que esdevé transversal i de classe. Tot i estar estretament lligada a la joventut d’origen migrat i, per tant, originant-se com a resposta a un dol migratori no viscut i de reacció al racisme social i institucional (Feixa, 2006), el fenomen té una definició i abast innegablement transcultural. El tret d’unió entre els joves que s’hi identifiquen, doncs, no és altre que pertànyer a una classe social urbana i obrera. Com a resultat, no només supera la transculturalitat, sinó que també té un abast clarament transnacional, ja que les joventuts urbanes comparteixen problemàtiques arreu del món.

Es doloroso saber que tú vienes de otra parte

Y no por tu raza, sino pintas o maneras

Por ser de calle cruzas muchas más fronteras

MORAD, 2020

El mateix origen francés del terme i de l’estil musical pel que s’ha estès són mostres d’aquesta hibridesa. A més, aquesta manifestació identitària, doncs, té cert discurs de protesta que podria emmarcar-la en la definició de subcultura (Feixa, 1998).

En el seu origen, plantejat pel mateix artista Morad, la subcultura té una alta vinculació a la petita delinqüència i al moviment ACAB. El component de classe i de solidaritat és un motif repetitiu a les lletres i als discursos empleats pels joves que s’hi identifiquen. La delinqüència, doncs, és percebuda com una estratègia de supervivència col·lectiva imposada i, alhora, perseguida per la societat hegemònica i l’Estat. Podem dir, doncs, que es tracta d’una subcultura altament lligada al sentiment d’injustícia i persecució.

L’M.D.L.R. com a subcultura i com es viu des dels joves que s’hi identifiquen pot explicar-se a través de les paraules de Feixa (1998) fent referència a una cultura juvenil i moment històric diferent, tot i això, comparteixen pertànyer a la joventut obrera urbana:

El nuevo estilo le va como anillo al dedo: expresa su amargura de vivir, le permite inventar su forma de vestir, le vincula a chavos de su edad y refleja directamente las duras condiciones de existencia de su barrio y de su clase”

C. Feixa (1998)

El fenomen encaixa bastant en l’òptica d’anàlisis de l’escola de Birmingham en tant que les solucions que planteja la subcultura a les problemàtiques viscudes són majoritàriament simbòliques, ja que les desigualtats són eminentment estructurals. Tot i això, la subcultura i l’imaginari que planteja són funcionals i útils pels joves en tant que els doten de grup, cohesió, identitat i autonomia (Feixa,1998). El gran repte per aquest tipus de cultura juvenil, és, doncs, superar la trampa de la indignación en la ràbia i passar a l’acció col·lectiva. Com diu el mateix Feixa (1998), «no hi ha solució subcultural per les problemàtiques de classe», però si pot desenvolupar-se una estratègia comunitària que reforci la participació social i impacti de forma positiva en les vides i subjectivitats de les persones joves que en formen part i dels seus entorns.

Com a fenomen recent tenim poca literatura, més enllà de la mediàtica, que analitzi les dinàmiques internes de la subcultura i sobre la subjectivitat dels i les joves que s’hi identifiquen. S’obre doncs un àmbit d’investigació ampli on, a través de les troballes, es puguin dissenyar estratègies d’intervenció. Un estudi en l’àmbit pot també augmentar el meta-aprenentatge dels membres de la subcultura sobre si mateixos, propiciant la creació de discurs i acció.

Referències

Canal M.D.L.R. (19 d’abril de 2019). MORAD – M.D.L.R [Arxiu de Video]. Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V38gw_cUNpk&ab_channel=M.D.L.R

Canal M.D.L.R. (21 d’abril de 2020). MORAD – Tienes Que [Arxiu de Video]. Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=x90dytUBnYc&ab_channel=M.D.L.R

Coral, M. C. C., & Buriticá, M. M. E. (2003). Los procesos de integración social de los jóvenes ecuatorianos y colombianos en España: un juego identitario en los proyectos migratorios. Revista de estudios de Juventud, (60), 89-100.

Feixa, C. (1998). De jóvenes, bandas y tribus. Antropología de la juventud. Ariel, Barcelona.

Feixa, C. (2006). Jóvenes latinos en Barcelona: Espacio público y cultura urbana. Jóvenes latinos en Barcelona, 1-334. p. 136.

Nilan, P., & Feixa, C. (Eds.). (2006). Global youth?: Hybrid identities, plural worlds. Routledge.