Comença a rodar l’Estratègia Valenciana de Joventut

L’Institut Valencià de la Joventut ha aprovat recentment, al mes de març, l’Estratègia Valenciana de la Joventut (EVJ) per al període 2019-2023, en el que suposa el primer desplegament de la Llei de Polítiques Integrals de Joventut aprovada en 2017.

Aquesta EVJ conté la declaració d’intencions pel que fa al desplegament de les polítiques de Joventut al País Valencià en un ampli espectre, considerant tant la necessària investigació i anàlisi de la situació juvenil, mitjançant la creació d’un Observatori de la Joventut (inexistent fins ara), com un desplegament territorialitzat de les polítiques de suport a la joventut, amb un recolzament a municipis i mancomunitats.

En aquest sentit, dins de l’EVJ es plasma un sistema de suport a les polítiques locals de joventut, que preveu la contractació de més de 500 professionals de joventut en els pròxims 5 anys, per desenvolupar la Xarxa Jove, una xarxa de coordinació de les polítiques i dinamització de projectes juvenils en tot el territori valencià.

L’aposta de l’EVJ està, per una banda, en la voluntat de coordinar a la pràctica totalitat de departaments de la Generalitat Valenciana, per primera vegada, per a planificar les polítiques de joventut en tot els àmbits (ocupació, habitatge, salut, participació, cultura, igualtat, diversitat…) i per donar un clar suport a la realitat local mitjançant la dotació de recursos humans i econòmics als municipis, per tal de desenvolupar plans locals de joventut.

Tot aquest procés ha sigut dissenyat conjuntament amb la joventut organitzada, mitjançant el Consell Valencià de la Joventut, que junt amb l’Associació de Professionals de Joventut, formaran part del seguiment d’aquesta Estratègia de Joventut, en la qual administracions públiques i societat civil organitzada van de la mà per a construir unes polítiques de joventut més properes, i reivindicar les pròpies polítiques de joventut com una eina necessària per a donar resposta a la realitat i inquietuds juvenils.

L’Estratègia Valenciana de la Joventut es pot consultar ací.

Anuncios

Coneixem al Tècnic de Joventut més famós de Twitter!

Com bons Juvenòlegs estem enganxats a les xarxes socials, seguim a molta gent, però són els adequats?

Avui us presento el compte de Twitter més divertit i que reflecteix dia rere dia la realitat dels tècnics de joventut, o sigui el futur de molts de nosaltres.

El tècnic de Joventut, així és com es fa anomenar, ja que vol mantenir el seu anonimat, va crear el seu compte l’any 2014. Compta amb més de dos mil seguidors i la seva descripció diu això: Treballo a l’ajuntament del teu municipi i sóc l’únic que hi va amb pantalons curts. Basculo entre l’eufòria i el desànim però sóc molt guai.

El Tècnic de Joventut, ens explica que el seu personatge va néixer per ser un “divertimento”, però que a mesura que han passat els anys i amb una colla de seguidors vinculats majoritàriament a l’administració, ha anat confegint un imaginari col·lectiu que agermana a tots els professionals de Joventut en la gestió de recursos escassos.

Us poso en coneixement d’aquest compte, ja que fa unes setmanes ha presentat el seu primer llibre, anomenat #FemXarxa: Un pamflet sobre professionals i polítiques de joventut.  Us deixo l’escrit de la contraportada que ell mateix ha redactat:

Des que l’1 d’octubre de 2014 va piular per primera vegada a Twitter, el @tecnicdjoventut ens ha acompanyat dia rere dia construint un sòlid —i sarcàstic— imaginari a l’entorn de tothom qui professionalment es dedica als joves.

Convençut que les grandeses i (sobretot) les misèries de l’ajuntament on treballa són també les grandeses i les misèries de moltes altres persones, ha decidit abandonar momentàniament el món virtual per abraçar el paper imprès i esplaiar-s’hi de valent: com ens hem d’anomenar les persones que treballem amb joventut? Hi ha una edat ideal per exercir aquesta feina? Es pot ser ideològicament neutral en l’exercici de la nostra professió? Com és que el treball transversal amb altres àrees de l’administració és gairebé una missió impossible? Com podem defugir la nostra responsabilitat en un procés participatiu viciat? Per què ens odia el cap de la Guàrdia Urbana?

No és segur que llegir aquest pamflet us permeti trobar resposta a aquestes preguntes però, tant si us dediqueu a l’àmbit juvenil com si no, l’enfocament que el @tecnicdjoventut fa d’aquests i d’altres temes no us deixarà indiferents.

Aquest llibre ha estat redactat per ell mateix i el pròleg del llibre l’ha escrit en Pep Montes i Sala, una persona que ha lluitat perquè la figura dels professionals de joventut sigui reconeguda i dignificada.

Per qui li interessi adquirir aquest llibre, té un preu de 12 € a les seus de l’Associació Catalana de Professionals de Joventut de Catalunya o la de l’Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura (ACELLEC). També podeu enviar un mail a tecnicdjoventut@gmail.com, i us farà la venda directament ell.

He volgut posar-me en contacte amb ell per informar-lo de la publicació al blog i fer-li saber de la seva existència per si li interessa, i vol descobrir el nostre blog. A més a més comentar que tota la informació que he posat me l’ha cedit ell mateix, per correu.

Podeu seguir-lo, clicant aquest link: https://twitter.com/tecnicdjoventut

Aprendre a protegir-se de certs educadors (Església i abusos a menors)

Article publicat per Jaume Trilla a El Diari de l’Educació

Segurament el fet que unes quantes víctimes, ja de grans, s’hagin atrevit a denunciar i fer públics els abusos que van patir molts anys abans, està motivant a d’altres a fer el mateix. No sabem –ni segurament sabrem mai del cert– l’abast real del problema, però tot fa suposar que el que està ara aflorant és només com la part visible d’un iceberg molt gran. Aquesta suposició prové de la varietat dels casos que apareixen: afecten les principals ordes religiosos; i assenyalen, amb noms i cognoms, a persones de diversos estrats de l’escala clerical (monjos, capellans, bisbes, cardenals). És a dir, tot fa suposar que no es tracta, ni de bon tros, de casos puntuals només localitzats en espais i moments molt concrets, sinó d’un problema general d’abast considerable. I, pel que sembla, d’un problema prou conegut al dedins de les institucions religioses, però que fins ara elles mateixes s’han preocupat més de fer veure que no existia i amagar-lo de cara enfora, que no pas d’afrontar-lo decididament. Per dir-ho d’una altre manera, sembla que el propòsit de les mateixes institucions i de la jerarquia eclesiàstica no era plantejar-se seriosament com impedir i prevenir els abusos, sinó evitar que sortissin a la llum pública.

Pel que es veu, aquesta voluntat d’encobriment ha tingut èxit durant una pila d’anys. Però ara ja, amb l’acumulació de casos que afloren, la jerarquia eclesiàstica comença a reaccionar: d’una manera o una altre, sembla que va reconeixent la gravetat del problema, demanen públicament perdó a les víctimes, diuen que ja no persistiran en la política de mirar cap un altre lloc i prometen que s’adoptaran mesures per tal d’evitar que els abusos sexuals segueixin produint-se.

Segur que, si tot plegat tira endavant, s’atenuarà el problema; el que no és tant segur és que es resolgui prou acceptablement. Dic això pel fet que, per part de la mateixa jerarquia de l’Església catòlica, gairebé mai s’esmenten dos factors indubtablement associats a l’origen del problema. Sorprèn molt que aquest factors que esmentarem només apareguin de forma molt limitada en l’anàlisi de la qüestió i en el debat sobre les seves causes i remeis: és possible que els experts i la premsa no els esmentin per massa obvis; i que l’Església no ho faci perquè de cap manera l’interessa que formin part del debat. El primer és el dels extraordinaris privilegis que gaudeix l’Església catòlica en relació a l’ensenyament. La gran majoria de casos d’abusos sexuals a menors que es van coneixent han tingut lloc en contextos educatius o molt propers (centres escolars confessionals, catequesi, escolanies, activitats de lleure educatiu …). És obvi que els abusos serien molt més escadussers si el clergat no tingués tants menors tan a prop, i amb els quals pot establir una relació de poder que, per definició, sempre serà asimètrica. Si no fos per aquesta proximitat, intensa i continuada, la pulsió sexual insatisfeta d’aquestes persones probablement es manifestaria de forma diferent i s’adreçaria vers altres col·lectius.

L’altre factor directament associat al problema l’acabem d’esmentar: el celibat obligatori (i vot de castedat) de monjos i capellans. ¿Es pot tenir algun dubte raonable de que, si els clergues poguessin desenvolupar una vida sexual com la de la resta de la gent, el problema dels abusos a menors es reduiria de forma gairebé automàtica? Si de cas, el percentatge de pederàstia i abusos a menors en el clergat catòlic seria, probablement, similar al que deu haver-hi entre enginyers de ponts i camins, afeccionats a la numismàtica o socis del Barça. Per fer un símil més exacte, el tant per cent de clergues que abusen sexualment de menors seria molt semblant al de seglars dedicats a l’ensenyament que fan el mateix. També n’hi ha, però sens dubte en proporcions significativament més limitades.

A més a més, de totes les mesures que solen proposar-se per evitar i prevenir els abusos (deixar d’encobrir els culpables, allunyar-los de les situacions en què puguin seguir abusant, facilitar les denúncies per part de les víctimes, establir i fer complir les sancions i càstigs pertinents …), darrerament també es parla d’accions educatives específiques adreçades als menors. Es parla, sobretot, de la necessitat de formar-los per tal que aprenguin a protegir-se dels abusos. Això estaria molt bé; però no deixa de ser paradoxal que calgui educar la canalla perquè aprengui a protegir-se de certs educadors. I una altra paradoxa o problema afegit: com garantir que, entre el professorat que impartiria aquesta formació, no s’hi poguessin colar els mateixos (reals o potencials) abusadors?

Més enllà de la compra i el lloguer

Us vull presentar la guia “Més enllà de la compra i el lloguer: guia sobre els models alternatius d’accés i tinença de l’habitatge” del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, publicada al 2018. És la continuació de la primera guia sobre els models alternatius d’habitatge elaborada anys enrere.

En aquesta guia s’exposen diferents vies d’accés a l’habitatge (més enllà de la compra i el lloguer) adreçat a les persones joves. La guia comença contextualitzant la situació actual d’emancipació de les persones joves al territori i, continua exposant les diferents alternatives a l’habitatge.

Les xifres reflecteixen una realitat preocupant, donat que només un 24% de les persones joves menors de 29 anys està emancipada (Font: La situació laboral de la joventut a Catalunya. Observatori Català de la Joventut. 2n trimestre 2018.). D’aquest 24%, més d’un quart d’aquestes persones joves reben un ajut econòmic per part dels seus familiars, donat que hi ha un nombre elevat de persones entre 20 a 24 anys que molt possiblement estudiïn lluny de les llars familiars.

Les característiques de l’àmbit laboral de les persones joves no emancipades (fins a 29 anys) són, principalment, relacionades al fet de que es troben en treballs molt precaris i temporals i, també, amb sous precaris que no permeten emancipar-se. Així doncs, aquestes característiques dificulten l’emancipació, per una part, i per l’altre la retardaren.

S’ha de tenir en compte, també, que els preus dels lloguers són molt elevats i, en moltes ocasions, poc accessibles a les persones joves.

Aquesta guia dona eines per a poder ajudar a les persones joves que vulguin emancipar-se, trobant una altra alternativa a les dues més conegudes i esteses (compra i lloguer).

Un dels més destacats és l’ associació Sostre Cívic, entitat que té la finalitat de promoure cooperatives d’habitatge en cessió d’ús. És una cooperativa que promou un model alternatiu d’accés a l’habitatge, mitjançant la divulgació, l’assessorament, la cerca de finançament, promoció i gestió d’habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús. Treballen per models d’habitatge no especulatius. (trobareu més informació a http://sostrecivic.coop/)

El model de la masoveria urbana és una altra alternativa al lloguer i a la compra. Aquest consisteix en un acord entre la persona propietària d’un habitatge que es troba en mal estat i la persona masovera que es farà càrrec de la vivenda i assumirà les despeses de la millora de l’habitatge.

Existeixen altres alternatives que s’exposen a la guia, com el dret de superfície, la copropietat entesa com la propietat compartida i propietat temporal, el cohabitatge, l’auto-construcció entesa dins del marc legal, entre d’altres.

És un molt bon recurs per a totes les persones joves –i no tant joves- que volen emancipar-se i no poden fer-ho, ja que ens faciliten altres alternatives interessants.

https://www.cnjc.cat/ca/associacionisme-juvenil/recursos/guia-mes-enlla-de-la-compra-i-el-lloguer

Joves ociosos o adults incomprensius?

Un dels termes recurrents al llarg de l’assignatura Joventut, educació, lleure i participació que vam dur a terme els estudiants del MIJS el passat mes de gener,  va recaure en el col·loqui sobreOciositat  els valors  i contra-valors  atribuïts històricament al oci. I com aquest s’ha percebut com espai buit e inclús perillós per l’ésser humà, sobtava si més no,  les aportacions del refranyer popular en aquest àmbit: home ociós home perillósl’oci  obre la porta i el vici entra… per sort  la percepció sobre l’oci ha anat evolucionant, tot i això,  l’adolescència i la joventut compresa com etapa vital on es gaudeix   de més temps de lleure es continua  etiquetant com ociosa i desprenen aquest alè negativista que ha emanat l’oci històricament. En aquest post pretenem reflexionar sobre els aspectes positius del lleure en la joventut. 

Cal concebre el temps de lleure com espai propici per  generar experiències vitals significatives que contribueixin en la configuració dels seus itineraris  personals  i de la seva identitat. Substituint els adjectius que tradicionalment l’han acompanyat  i catalogat com  temps vuit o inútil per  atributs com creatiu , innovador, educatiu… Holland (2011)  introduïa el terme “treball simbòlic” referint-se al conjunt d’experiències  que tenen els joves en l’àmbit de l’oci  i com aquestes contribueixen en la configuració del seu itinerari personal  i en la seva identitat, prestant especial importància a la creativitat, per això aquest “treball simbòlic” es relaciona sovint amb el lleure, la cultura i els moviments socials.

Aquesta  redignificació de l’oci, com  temps significatiu  ha de recaure en  l’educació,  com anotava Francileudo, De Oliveira, Nieva (2014):

La educación en un ocio liberador, ha de potenciar la autonomía de los jóvenes así como posibilitar que aprendan a ser agentes activos de sus itinerarios de ocio, considerando factores como el sentirse libres para tomar decisiones autónomas y propias, involucrase con las decisiones tomadas y poder expresar sus deseos.

Cita que recull les nocions essencials que defineixen el concepte oci:  autonomia, llibertat, voluntarietat  i pressa de  decisió sobre les accions. En definitiva, l’educació en aquest àmbit des d’una percepció personal ha d’anar encaminada a dotar d’eines i recursos suficients  per que el jove conegui  les alternatives d’oci que li ofereix el seu territori  apoderant als joves  a configurar els seus itineraris  atenent als seus interessos i inquietuds,  atorgant  la suficient autonomia  en la gestió del seu temps lliure.

Generat aquest marc idíl·lic sobre el concepte d’oci, i tal com anotava  Trilla (2007) les atribucions de llibertat, voluntarietat son nocions complexes i subjectives,  condicionades per una sèrie de factors: contextuals, socioeconòmics, estereotips…  que  actuen acotant l’autonomia del individu. Si m’agradaria incidir  en un dels factors  anteriorment citats, les expectatives externes com un dels factors característics que actua amb una major incidència en el col·lectiu que ens ateny.

Hay presiones que proceden de contextos familiares, escolares, y, en general, sociales, de carácter autoritario o paternalista, que imponen directamente ocupaciones de ocio a menudo dudosamente optimizantes, y que obedecen más a expectativas externas al sujeto que a sus verdaderos intereses y necesidades. Por ejemplo: proyecciones de los padres sobre los hijos de lo que a ellos les hubiera gustado disfrutar en su ocio, o la aspiración de los mismos a hacer ostentación del estatus económico a través de los ocios que son capaces de ofrecer a sus hijos (juguetes costosos, etc.). Trilla (2007)

Elias (1960) afirmava que la relació entre adults i joves es limitada i en molts casos  es podria simplificar a la família propera i docents on la posició de la persona jove envers aquests  es de clara subordinació, es potser  en aquest àmbit  on es fa més plausible  la supervisió adultacèntrica a la que es veuen  sotmesos,  minvant  la capacitat  de decisió  i llibertat en la gestió  del seu temps de lleure. No es estrany  que el temps d’oci  real  dels joves el destinin  aïllar-se  del control  i supervisió adulta, que per altra banda fruit de la diferencia generacional  difícilment comprendrà les seves practiques d’oci.

La joventut s’ha percebut com etapa vital  problemàtica, de rebel·lia,  aquesta percepció de la joventut ha conduit ha exercir un control  absolut de les seves rutines: escola,  activitats extraescolars, deures i demés imposicions.  Sota aquest prisma el temps de lleure ha perdut tot el seu significat, degut a que la capacitat de decisió en la elecció del mateix  en molts casos  es veu condicionada a l’aprovació adulta més enllà dels interessos e inquietuds del jove.  No hi ha que obviar que l’oci com  l’educació juga un paper fonamental en el seu desenvolupament, fomentar l’autonomia, la capacitat de decisió, la llibertat  en la elecció de com vol  gestionar el seu temps de lleure  ha de se un factor  essencial en el seu creixement.

Bibliografia:

Trilla, J. (2007)  Los conceptos de ocio y tiempo libre.

Varela, L., Gradaille, R. i Teijeiro, Y. (2016) Ocio y usos del tiempo libre en adolescentes de 12 a 16 años en España. Educ. Pesqui. Sao Paulo, v.42, n.4, 987-999

Hollands, R. (2001). Jugar treballant, treballar jugant: les identitats juvenils i el debat sobre ocupació i ociositat. Barcelona: Secretaria de Joventut, col·lecció Aportacions n. 13

Goodwin, J.; O’Connor, H. (2006). Norbert Elias and the Lost Young Worker Project. Journal of Youth Studies, 9 (2), 159-173.

 

 

L’Anuari de la Joventut de les Illes Balears 2019: Joventut i Globalització

El passat mes de novembre es dugué a terme la publicació de la primera edició de l’Anuari de la Joventut de les Illes Balears. Aquesta publicació de caràcter acadèmic, impulsada pel Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca i el grup d’investigació GIFES de la Universitat de les Illes Balears (UIB), és la primera dedicada exclusivament a la Joventut de les illes.

L’Anuari de la joventut té com a objectiu principal ser un pont d’unió entre el món professional i l’acadèmic. Aquesta fita es veu reflectida en la pròpia estructura de la publicació la qual compta amb un apartat actualització de dades estadístiques, dos apartats sobre noves iniciatives de les administracions i de la societat civil, un apartat sobre nous debats i recerques i, el darrer, un monogràfic temàtic.

Portada de la primera edició.

Per aquesta segona publicació el tema escollit pel grup impulsor, format per les tres institucions i el Consell de Joventut de les Illes Balears, ha estat el de Joventut i Globalització. El motiu d’aquesta elecció és deu a dues raons: La primera és que les Illes Balears han estat i són un territori de cruïlles, una terra de pas i pont, a causa de la realitat insular, entre les dues voreres del Mediterrani, dues realitats que sovint no es miren ni s’interpel·len de tu a tu. La segona raó és la necessitat de reflexionar sobre l’auge de les dinàmiques uniformadores de la joventut i, alhora, la visibilització de mirades minoritzades que sorgeixen del món local i del sud.

Com l’any passat l’Anuari de la Joventut del 2019 estarà apadrinat per una persona de prestigi acadèmic reconegut que hagi treballat qüestions relacionades amb el monogràfic. Aquest segon any l’escollit ha estat el Dr. Carles Feixa, professor titular de la Universitat Pompeu Fabra i director del grup d’investigació JOVIS. Els seus treballs es centren, entre altres qüestions, en la recerca sobre de bandes juvenils, migracions, moviments socials i les cibercultures juvenils.

Una de les característiques del món professional balear en l’àmbit de la joventut és la manca de registre, reflexió en la praxi i la recollida en les actuacions i projectes. Tot i que anualment s’impulsen taules i jornades de bones pràctiques, mai s’havia dut a terme cap mena de publicació que recollís aquestes accions i les reflexions que es pogués derivar tant en la programació com en l’avaluació d’experiències. En aquest sentit, amb només un any de vida, l’Anuari de la Joventut de les Illes Balears s’ha convertit en una eina de memòria compartida i reflexió per al món professional de les balears el que ha permès iniciar el camí d’aproximació i confluència entre el món acadèmic, entitats socials i les professionals que treballen directament amb joves a diferents dispositius especialitzats de tota balears.

L’Anuari de la Joventut també ha estat una primera passa per la construcció d’una comunitat professional al voltant de l’àmbit de la joventut amb la implicació de l’Associació de Professionals de la Joventut de les Illes Balears garantint, més encara, el seu èxit i utilitat i, esperem, durada i manteniment durant els pròxims anys.

¿Quién educa a quién en las nuevas tecnologías?

En una época en el que la información se genera de una manera veloz y es capaz de traspasar fronteras y de llegar a todas las partes del planeta de una forma rápida, y casi instantánea, me surgen muchas dudas del tipo: cómo, cuándo, dónde y quién nos puede enseñar a gestionar toda esta información, y cuánto más a nuestros niños y jóvenes que son quienes están en contacto directo a través de las nuevas tecnologías.

Es bien sabido que los jóvenes a temprana edad se desempeñan perfectamente y son capaces de navegar con los teléfonos móviles, las tablets, los ordenadores, y otros dispositivos que poseen conexión a internet, pero ¿somos realmente conscientes de toda la información que reciben y procesan?, ¿son ellos capaces de sopesar la información recibida?, ¿quién debería educar a las futuras generaciones sobre este asunto?, ¿es únicamente tarea de las familias o también del sistema educativo formal?, ¿son los mismos medios quienes deberían educarnos sobre esto?

En los últimos años empresas de telecomunicaciones como Orange han realizado distintas campañas para concienciar y hacernos reflexionar sobre el uso de las nuevas tecnologías, o el bullying, temas realmente útiles para nuestros niños, adolescentes y jóvenes, pero desde el sistema educativo, ¿qué se está llevando a cabo para educar a las futuras generaciones?  

Desde mi punto de vista considero que uno de los lugares en dónde nos deberían enseñar un buen uso sobre los medios de comunicación debería ser la escuela, basándose en una educación que fomente la capacidad de reflexión y el pensamiento crítico, ya que es realmente necesario que nos enseñen a pensar, a reflexionar, a cuestionarnos, a contrastar la información, a ser críticos y poner en tela de juicio lo que nos pretenden hacer llegar.

Es indudable que desde la familia se debe reforzar esta educación, pero si tampoco tienen las herramientas no podrán hacerlo, por lo que estamos ante generaciones que no han sido preparadas para la gestión y el manejo de tanta información a través de la tecnología, y ante otra que tienen infinidad de información en al alcance de su mano, pero ninguna es consciente de la importancia de lo que abarca ese mundo virtual y la cantidad de datos que se van almacenando, y menos en manos de quién o quiénes la está controlando.  

Por lo tanto, ¿quiénes son los encargados de educarnos a los jóvenes, y a los adultos sobre la importancia de lo que recibimos a través de las redes, cómo gestionamos nuestros datos, cómo interactuamos en las redes y la importancia de lo que decimos, a distinguir lo que es verdadero de lo que es falso, etc.?

web de interés: https://usolovedelatecnologia.com/