Archivo | Reflections RSS for this section

Aprendre a protegir-se de certs educadors (Església i abusos a menors)

Article publicat per Jaume Trilla a El Diari de l’Educació

Segurament el fet que unes quantes víctimes, ja de grans, s’hagin atrevit a denunciar i fer públics els abusos que van patir molts anys abans, està motivant a d’altres a fer el mateix. No sabem –ni segurament sabrem mai del cert– l’abast real del problema, però tot fa suposar que el que està ara aflorant és només com la part visible d’un iceberg molt gran. Aquesta suposició prové de la varietat dels casos que apareixen: afecten les principals ordes religiosos; i assenyalen, amb noms i cognoms, a persones de diversos estrats de l’escala clerical (monjos, capellans, bisbes, cardenals). És a dir, tot fa suposar que no es tracta, ni de bon tros, de casos puntuals només localitzats en espais i moments molt concrets, sinó d’un problema general d’abast considerable. I, pel que sembla, d’un problema prou conegut al dedins de les institucions religioses, però que fins ara elles mateixes s’han preocupat més de fer veure que no existia i amagar-lo de cara enfora, que no pas d’afrontar-lo decididament. Per dir-ho d’una altre manera, sembla que el propòsit de les mateixes institucions i de la jerarquia eclesiàstica no era plantejar-se seriosament com impedir i prevenir els abusos, sinó evitar que sortissin a la llum pública.

Pel que es veu, aquesta voluntat d’encobriment ha tingut èxit durant una pila d’anys. Però ara ja, amb l’acumulació de casos que afloren, la jerarquia eclesiàstica comença a reaccionar: d’una manera o una altre, sembla que va reconeixent la gravetat del problema, demanen públicament perdó a les víctimes, diuen que ja no persistiran en la política de mirar cap un altre lloc i prometen que s’adoptaran mesures per tal d’evitar que els abusos sexuals segueixin produint-se.

Segur que, si tot plegat tira endavant, s’atenuarà el problema; el que no és tant segur és que es resolgui prou acceptablement. Dic això pel fet que, per part de la mateixa jerarquia de l’Església catòlica, gairebé mai s’esmenten dos factors indubtablement associats a l’origen del problema. Sorprèn molt que aquest factors que esmentarem només apareguin de forma molt limitada en l’anàlisi de la qüestió i en el debat sobre les seves causes i remeis: és possible que els experts i la premsa no els esmentin per massa obvis; i que l’Església no ho faci perquè de cap manera l’interessa que formin part del debat. El primer és el dels extraordinaris privilegis que gaudeix l’Església catòlica en relació a l’ensenyament. La gran majoria de casos d’abusos sexuals a menors que es van coneixent han tingut lloc en contextos educatius o molt propers (centres escolars confessionals, catequesi, escolanies, activitats de lleure educatiu …). És obvi que els abusos serien molt més escadussers si el clergat no tingués tants menors tan a prop, i amb els quals pot establir una relació de poder que, per definició, sempre serà asimètrica. Si no fos per aquesta proximitat, intensa i continuada, la pulsió sexual insatisfeta d’aquestes persones probablement es manifestaria de forma diferent i s’adreçaria vers altres col·lectius.

L’altre factor directament associat al problema l’acabem d’esmentar: el celibat obligatori (i vot de castedat) de monjos i capellans. ¿Es pot tenir algun dubte raonable de que, si els clergues poguessin desenvolupar una vida sexual com la de la resta de la gent, el problema dels abusos a menors es reduiria de forma gairebé automàtica? Si de cas, el percentatge de pederàstia i abusos a menors en el clergat catòlic seria, probablement, similar al que deu haver-hi entre enginyers de ponts i camins, afeccionats a la numismàtica o socis del Barça. Per fer un símil més exacte, el tant per cent de clergues que abusen sexualment de menors seria molt semblant al de seglars dedicats a l’ensenyament que fan el mateix. També n’hi ha, però sens dubte en proporcions significativament més limitades.

A més a més, de totes les mesures que solen proposar-se per evitar i prevenir els abusos (deixar d’encobrir els culpables, allunyar-los de les situacions en què puguin seguir abusant, facilitar les denúncies per part de les víctimes, establir i fer complir les sancions i càstigs pertinents …), darrerament també es parla d’accions educatives específiques adreçades als menors. Es parla, sobretot, de la necessitat de formar-los per tal que aprenguin a protegir-se dels abusos. Això estaria molt bé; però no deixa de ser paradoxal que calgui educar la canalla perquè aprengui a protegir-se de certs educadors. I una altra paradoxa o problema afegit: com garantir que, entre el professorat que impartiria aquesta formació, no s’hi poguessin colar els mateixos (reals o potencials) abusadors?

Anuncios

Joves ociosos o adults incomprensius?

Un dels termes recurrents al llarg de l’assignatura Joventut, educació, lleure i participació que vam dur a terme els estudiants del MIJS el passat mes de gener,  va recaure en el col·loqui sobreOciositat  els valors  i contra-valors  atribuïts històricament al oci. I com aquest s’ha percebut com espai buit e inclús perillós per l’ésser humà, sobtava si més no,  les aportacions del refranyer popular en aquest àmbit: home ociós home perillósl’oci  obre la porta i el vici entra… per sort  la percepció sobre l’oci ha anat evolucionant, tot i això,  l’adolescència i la joventut compresa com etapa vital on es gaudeix   de més temps de lleure es continua  etiquetant com ociosa i desprenen aquest alè negativista que ha emanat l’oci històricament. En aquest post pretenem reflexionar sobre els aspectes positius del lleure en la joventut. 

Cal concebre el temps de lleure com espai propici per  generar experiències vitals significatives que contribueixin en la configuració dels seus itineraris  personals  i de la seva identitat. Substituint els adjectius que tradicionalment l’han acompanyat  i catalogat com  temps vuit o inútil per  atributs com creatiu , innovador, educatiu… Holland (2011)  introduïa el terme “treball simbòlic” referint-se al conjunt d’experiències  que tenen els joves en l’àmbit de l’oci  i com aquestes contribueixen en la configuració del seu itinerari personal  i en la seva identitat, prestant especial importància a la creativitat, per això aquest “treball simbòlic” es relaciona sovint amb el lleure, la cultura i els moviments socials.

Aquesta  redignificació de l’oci, com  temps significatiu  ha de recaure en  l’educació,  com anotava Francileudo, De Oliveira, Nieva (2014):

La educación en un ocio liberador, ha de potenciar la autonomía de los jóvenes así como posibilitar que aprendan a ser agentes activos de sus itinerarios de ocio, considerando factores como el sentirse libres para tomar decisiones autónomas y propias, involucrase con las decisiones tomadas y poder expresar sus deseos.

Cita que recull les nocions essencials que defineixen el concepte oci:  autonomia, llibertat, voluntarietat  i pressa de  decisió sobre les accions. En definitiva, l’educació en aquest àmbit des d’una percepció personal ha d’anar encaminada a dotar d’eines i recursos suficients  per que el jove conegui  les alternatives d’oci que li ofereix el seu territori  apoderant als joves  a configurar els seus itineraris  atenent als seus interessos i inquietuds,  atorgant  la suficient autonomia  en la gestió del seu temps lliure.

Generat aquest marc idíl·lic sobre el concepte d’oci, i tal com anotava  Trilla (2007) les atribucions de llibertat, voluntarietat son nocions complexes i subjectives,  condicionades per una sèrie de factors: contextuals, socioeconòmics, estereotips…  que  actuen acotant l’autonomia del individu. Si m’agradaria incidir  en un dels factors  anteriorment citats, les expectatives externes com un dels factors característics que actua amb una major incidència en el col·lectiu que ens ateny.

Hay presiones que proceden de contextos familiares, escolares, y, en general, sociales, de carácter autoritario o paternalista, que imponen directamente ocupaciones de ocio a menudo dudosamente optimizantes, y que obedecen más a expectativas externas al sujeto que a sus verdaderos intereses y necesidades. Por ejemplo: proyecciones de los padres sobre los hijos de lo que a ellos les hubiera gustado disfrutar en su ocio, o la aspiración de los mismos a hacer ostentación del estatus económico a través de los ocios que son capaces de ofrecer a sus hijos (juguetes costosos, etc.). Trilla (2007)

Elias (1960) afirmava que la relació entre adults i joves es limitada i en molts casos  es podria simplificar a la família propera i docents on la posició de la persona jove envers aquests  es de clara subordinació, es potser  en aquest àmbit  on es fa més plausible  la supervisió adultacèntrica a la que es veuen  sotmesos,  minvant  la capacitat  de decisió  i llibertat en la gestió  del seu temps de lleure. No es estrany  que el temps d’oci  real  dels joves el destinin  aïllar-se  del control  i supervisió adulta, que per altra banda fruit de la diferencia generacional  difícilment comprendrà les seves practiques d’oci.

La joventut s’ha percebut com etapa vital  problemàtica, de rebel·lia,  aquesta percepció de la joventut ha conduit ha exercir un control  absolut de les seves rutines: escola,  activitats extraescolars, deures i demés imposicions.  Sota aquest prisma el temps de lleure ha perdut tot el seu significat, degut a que la capacitat de decisió en la elecció del mateix  en molts casos  es veu condicionada a l’aprovació adulta més enllà dels interessos e inquietuds del jove.  No hi ha que obviar que l’oci com  l’educació juga un paper fonamental en el seu desenvolupament, fomentar l’autonomia, la capacitat de decisió, la llibertat  en la elecció de com vol  gestionar el seu temps de lleure  ha de se un factor  essencial en el seu creixement.

Bibliografia:

Trilla, J. (2007)  Los conceptos de ocio y tiempo libre.

Varela, L., Gradaille, R. i Teijeiro, Y. (2016) Ocio y usos del tiempo libre en adolescentes de 12 a 16 años en España. Educ. Pesqui. Sao Paulo, v.42, n.4, 987-999

Hollands, R. (2001). Jugar treballant, treballar jugant: les identitats juvenils i el debat sobre ocupació i ociositat. Barcelona: Secretaria de Joventut, col·lecció Aportacions n. 13

Goodwin, J.; O’Connor, H. (2006). Norbert Elias and the Lost Young Worker Project. Journal of Youth Studies, 9 (2), 159-173.

 

 

¿Quién educa a quién en las nuevas tecnologías?

En una época en el que la información se genera de una manera veloz y es capaz de traspasar fronteras y de llegar a todas las partes del planeta de una forma rápida, y casi instantánea, me surgen muchas dudas del tipo: cómo, cuándo, dónde y quién nos puede enseñar a gestionar toda esta información, y cuánto más a nuestros niños y jóvenes que son quienes están en contacto directo a través de las nuevas tecnologías.

Es bien sabido que los jóvenes a temprana edad se desempeñan perfectamente y son capaces de navegar con los teléfonos móviles, las tablets, los ordenadores, y otros dispositivos que poseen conexión a internet, pero ¿somos realmente conscientes de toda la información que reciben y procesan?, ¿son ellos capaces de sopesar la información recibida?, ¿quién debería educar a las futuras generaciones sobre este asunto?, ¿es únicamente tarea de las familias o también del sistema educativo formal?, ¿son los mismos medios quienes deberían educarnos sobre esto?

En los últimos años empresas de telecomunicaciones como Orange han realizado distintas campañas para concienciar y hacernos reflexionar sobre el uso de las nuevas tecnologías, o el bullying, temas realmente útiles para nuestros niños, adolescentes y jóvenes, pero desde el sistema educativo, ¿qué se está llevando a cabo para educar a las futuras generaciones?  

Desde mi punto de vista considero que uno de los lugares en dónde nos deberían enseñar un buen uso sobre los medios de comunicación debería ser la escuela, basándose en una educación que fomente la capacidad de reflexión y el pensamiento crítico, ya que es realmente necesario que nos enseñen a pensar, a reflexionar, a cuestionarnos, a contrastar la información, a ser críticos y poner en tela de juicio lo que nos pretenden hacer llegar.

Es indudable que desde la familia se debe reforzar esta educación, pero si tampoco tienen las herramientas no podrán hacerlo, por lo que estamos ante generaciones que no han sido preparadas para la gestión y el manejo de tanta información a través de la tecnología, y ante otra que tienen infinidad de información en al alcance de su mano, pero ninguna es consciente de la importancia de lo que abarca ese mundo virtual y la cantidad de datos que se van almacenando, y menos en manos de quién o quiénes la está controlando.  

Por lo tanto, ¿quiénes son los encargados de educarnos a los jóvenes, y a los adultos sobre la importancia de lo que recibimos a través de las redes, cómo gestionamos nuestros datos, cómo interactuamos en las redes y la importancia de lo que decimos, a distinguir lo que es verdadero de lo que es falso, etc.?

web de interés: https://usolovedelatecnologia.com/

La interseccionalitat

Darrerament, si treballeu en l’àmbit socioeducatiu haureu sentit a parlar d’interseccionalitat. La interseccionalitat te a veure amb l’identitat o amb les identitats de les persones, i fins i tot amb l’identitat líquida que anomenaria el gran Zygmun Bauman, i les avantatges i desavantatges que produeixen les característiques de la nostra identitat segons el context on ens trobem. La interseccionalitat és una crida a la necessitat d’obrir els horitzons de mira en l’àmbit social, per atendre les desigualtats d’oportunitats que malauradament continuen succeint en els nostres entorns, gràcies a entendre com diversos factors intercedeixen en les persones, més enllà de la seva voluntat. Un exemple il·lustratiu que se m’acut és el personatge de Nadia, interpretat per Mina el Hammani, a la sèrie Èlite de Netflix. Els capítols van mostrant les desavantatges que ha d’afrontar el personatge per ser una noia i  musulmana. I el seu germà Omar, alhora n’afronta d’altres per ser homosexual. Aplicar la teoria de la interseccionalitat és una fórmula per entendre els esforços suplementaris, en comparació amb els seus companys, que alguns joves han de realitzar per compensar les desavantatges imposades. 

El personatge de Nadia a la sèrie de Netflix Èlite

En l’etapa jove les persones entrem en contacte directe per primera vegada amb aquestes avantatges i desavantatges, produïdes per la nostra identitat en construcció. De cop comencem a entendre com el nostre gènere, origen social, sexualitat, ètnia, o diversitat funcional, ens condiciona la vida segons en quins espais o moments ens trobem. Sobretot ens adonem quan patim les desavantatges o opressions. Aprendre a gestionar aquestes tensions serà indispensable per a que la construcció de la nostra identitat és realitzi de la millor manera possible. Per aquelles que vulgueu entendre una mica millor com es poden valorar aquestes opressions, en els diferents espais de la vida dels joves com la llar familiar, l’escola, el carrer o espais d’oci, us recomano que consulteu la tesis de Maria Rodó de Zàrate i conegueu una mica més sobre els seus Mapes de relleus de l’experiència. Altres  estudis per exemple utilitzen la teoria de la interseccionalitat per entendre l’abandonament prematur de l’escola i conèixer els motius pels quals molts joves que no obtenen el graduat escolar o per què l’escola no s’adapta a les seves espectatives o necessitats. 

L’orígen del concepte s’atribueix al moviment feminista i més concretament als moviments feministes negres i llatinoamericans dels anys 80 als Estats Units. Aquests moviments van posar de relleu que existeixen desigualtats més enllà de les de gènere, i tot i que ser dona era, i malauradament encara ho és, un condicionant, també ho és ser negra o mexicana, als Estats Units, o musulmà gay a Espanya. Posteriorment el moviment feminista LGTBI va implementar altres mirades, que van incorporar la sexualitat i el gènere, com més línies de poder que incideix directament en les persones. Per tant, amb la teoria de la interseccionalitat s’inclouen totes les diferents visions de dominació com l’heteronormativisme, l’adultcentrisme, l’etnocentrisme o el patriarcat, per anar desentramant un mapa d’avantatges i desavantatges socials que afecten a les persones, perquè efectivament no hi ha un sol enfoc pels problemes.

En les polítiques de joventut a Catalunya és un concepte recent que comença a estar present en els discursos, però també en les metodologies d’estudi o en el disseny d’estratègies. Com arribar a més joves, com ser inclusius, com atendre a la diversitat, està estretament lligat amb la interseccionalitat. Entendre les diferents desavantatges que afecten a les persones i condicionen la seva vida és una mirada que aprofundeix en la recerca de la igualtat d’oportunitats per aconseguir un mon més just. Com diu Lucas Platero, sociòleg i un dels referents del moviment feminista LGTBI a Espanya, l’objectiu final de la inclusió d’altres realitats és la necessitat de descentralitzar l’activisme, visibilitzant que encara queden moltes necessitats fer satisfer, tot i els drets aconseguits.

Mare, vull ser influencer!

Adobe_Blog-Header-images_1640x920_35.jpg

Joves, xarxes socials i la cultura del like

Les xarxes socials han facilitat que persones com tu, que estas llegint això, com jo, tignuem la possibilitat de dirigir-nos a la comunitat. Des de l’existència de les xarxes socials, si tu també les utilitzes, una part de la teva vida ara és pública: les teves vacances, les teves aficions, el teu oci, les bones notícies, la teva roba, la música que escoltes, el menjar que més t’agrada. D’aquesta manera comparteixes molts aspectes de la teva vida i, de la mateixa manera, descobreixes els d’altres persones.

El nou ecosistema digital, amb la consolidació de les famoses Tecnologies de la Informació i la Comuncació (TIC), ha fet que el consum mediàtic de les persones, i especialment de les persones joves, hagi canviat per complet la seva estructura. Les persones joves ja no són només consumidores de media, sinó que amb les TIC també són productores de contingut, és a dir, els conceptes de productor i consdumidor s’apropen cada cop més i acaben convergent en un sol concepte, així doncs, les persones joves adopten la figura de prosumers. D’aquesta manera, hi ha joves que com a pràctica social a desenvolupar, utilitzen la seva persona i la seva vida com a manera de presentar-se davant la comunitat i gestionar les impresions de la resta, amb independència que existeixi efectivament aquesta audiència masiva pròpia del fenòmen de celebritat. És a dir, l’ús que fan de les xarxes socials i el contingut que publiquen està enfocat a una audiència. Aquesta seria la conceptualització de les micro-celebrities.

Amb el les xarxes socials i la figura de prosumer dels i les joves, ha esdevingut un nou model d’oci. Les xarxes socials ja no són només una eina comunicativa sinó que s’utilitza com a recurs d’oci per als joves, on inverteixen temps en pensar quines publicacions han de fer, com editaran les fotos i quin contingut penjaran a la xarxa. Fins i tot, s’ha arribat al punt que aquest ús ociós de les xarxes socials ha acabat convertint-se en la seva tasca laboral. Persones com Aida Domenech o Laura Escanes han acabat convertint el seu oci de publicar i mostrar a la comunitat la seva vida en la seva feina: ser influencer.

Els influencers, com bé diu la pròpia paraula, són persones que generen influència cap a la comunitat. Els mitjans de comunicació tradicionals han quedat enrere. Ja no son creíbles. Estan allunyats de la realitat dels i les joves. En canvi, els influencers, que acostumen a ser persones joves, són més properes a la joventut d’avui en dia. A més, com mostren la seva vida, expliquen els seus problemes, i comparteixen tot el seu dia a dia, els i les joves poden sentir-se més identificades. Això produeix que molts i moltes joves imitin aquestes accions: presentar-se a les xarxes com una celebritat i compartir a les xarxes tot allò que fan.

D’aquesta manera, l’ús que fan els i les joves de les xarxes socials és la creació d’una identitat. Aquesta identitat que es crea a través de les xarxes socials pot ser parcial, contradictòria, efímera, múltiple, etc. respecte la verdadera persona que s’amaga darrere les pantalles. Aquest fenòmen ha acabat convertint-se en una obsessió d’aconsguir reprecussió i acceptació social a les xarxes mitjançant el contingut que publiquen, per tant, dediquen molt temps a pensar quin tipus d’imatge pot agradar més, de quina manera s’ha d’editar, quin contignut espera la comunitat digital de tu, què has de fer per agardar a la xarxa, etc. Tot això es comença a conèixer com a “cultura del like“, on els i les joves s’obsessionen en aconseguir likes i així sentir-se acceptats.

“Si no queda representat, ja no som el que som”

En termes de Guy Debord, les imatges que es creen de la societat semblen una construcció pròpia i aliena als seus protagonistes. Bàsicament, aquest filòsof francès intenta explicar que les persones hem deixat de relacionar-nos com a realitats, per a fer-ho com a representacions d’aquestes. El poder abstracte de l’espectacle ens allunya de la nostra realitat. Per tant, ens hem convertit en esclaus de la nostra pròpia imatge al estar les nostres realitats tan deteriorades.

Així doncs, l’ús que fan els i les joves de les xarxes socials és la creació d’una identitat digital que pot ser més o menys semblant a la realitat, que en part ve influenciat pels nous models de consum mediàtic i de la possibilitat de produir contingut, com és l’exemple dels influencers. Això fa introduir-nos en la cultura del like, on la manera de relacionar-se dels i les joves es mitjançant les representacions de la realitat i no de la realitat mateixa.

tendencias-en-redes-sociales-para-este-2018_u7sb7k

Enganxa’t a la menstruació

Menstruació. Regla. Sangrat vaginal. Sabem de sobres que tot cos amb úter sangra mensualment. Però tota persona que sangri estarà d’acord amb mi que ha estat còmplice o ha protagonitzat en algun moment de la seva vida, entre murmuris i xiuxiuejos, la següent escena:

Ostres, m’ha vingut la regla. Em pots deixar una compresa o un tampó? Però si us plau, passa-me-la dissimuladament, que no ho vegi ningú.

Segons després, les dues persones actuen com si trafiquessin amb drogues. Dissimuladament, mirant minuciosament al seu voltant, una treu la compresa de la seva bossa, se la posa a la màniga per amagar-la i crea contacte visual amb l’altra. S’acosten i s’agafen les mans de forma ràpida i fugaç com qui s’intercanvia un sobre amb diners provinents de fons públics. Un cop la persona menstruant rep la seva esperada compresa es dirigeix cap al lavabo, i òbviament, amb la compresa a la butxaca dels pantalons mentre mira al seu voltant nerviosament per assegurar-se que ningú s’hagi adonat de res. O una altra de força quotidiana. Qui estan amb la seva colla a un bar no se n’ha anat cap al bany amb la seva copa menstrual a la butxaca de la jaqueta per evitar preguntes o situacions incòmodes?

La  realitat és que la regla encara ara és un tema tabú. Crea reticències, malestars, burles i vergonya. I és de calaix que cal visibilitzar-la. Cridar-ho ben fort: Jo menstruo, jo sangro! Per això mateix fan falta iniciatives com la que proposa el Consell de Joventut de Barcelona. Des del Grup de Treball de Feminismes del mateix Consell s’ha llençat una campanya senyalètica per fer-ho. Aquesta consisteix en proveir a diversos equipaments juvenils, Casals de Joves o entitats que ho demanin adhesius amb el lema: “Aquí pots netejar la teva copa menstrual” i “En cas de necessitat tenim compreses”. I aquestes enganxar-les a les portes dels banys. D’aquesta manera ja no només és un element visibilitzador, sinó que gràcies aquests adhesius els espais es converteixen en espais segurs, de confort i de comoditat.

La primera entitat en adherir-s’hi i que gaudirà d’aquests adhesius és l’Espai Jove de Fontana. Però esperem que aquesta només sigui, això, la primera de moltes.

Enganxina de la campanya del Consell de la Joventut de Barcelona

Cal destacar, però, que abans hi ha hagut altres campanyes similars que és necessari esmentar. Per exemple, des de l’associació feminista juvenil manresana, Acció Lila, ja el maig de l’any passat (2018) van activar la campanya “#LesNostresRegles, per una menstruació lliure de tabús patriarcals” amb la qual a part de visibilitzar els cossos menstruants i la mateixa menstruació, pretenien denunciar el paper mercantilitzador i expropiador que té el sistema patriarcal sobre la regla. A paraules seves “[…]La por, la vergonya i el rebuig reguen les llavors del patriarcat que ens han instaurat des de ben petites. Creix amb aquestes llavors el rebuig cap al nostre propi cos, la inseguretat i la violència patriarcal.”

Campanya #LesNostresRegles, @acciólila a Instagram

Gràcies aquest tipus de campanyes es crea consciència social i es generen espais segurs que promouen el trencament amb un pensament arcaic, masclista i sexista. Es trenca amb la linealitat normativa que promou el sistema capitalista en la qual estem, per mala sort, immerses. Trenquem amb la normativitat androcèntrica. I amb tot ajudem a l’acceptació social tant necessària d’aquest fet natural, de sangrar vaginalment, que des de fa segles s’intenta amagar i intenta ama(r)gar-nos.

És necessari tenir present que naturalitzar la ciclicitat en cossos amb úter ajuda en l’acceptació de qui som. La nostra autoestima se’n veu nodrida positivament i com a conseqüència té una incidència positiva en el nostre benestar i en la construcció de la nostra identitat cíclica. La ciclicitat existeix. La sang menstrual existeix. Deconstruïm vergonyes i malestars per renéixer i teixir una autopercepció del nostra cos positiva fet necessari per construir una societat lliure de desigualtats, malestars, estigmes i estereotips. Una societat, en definitiva, feminista.

Així des d’aquí aprofitem a fer una crida a tots aquells equipaments juvenils, Casals de Joves, entitats juvenils i no juvenils que es preocupen pel benestar juvenil, que vulguin promoure l’apoderament juvenil, en el seu benestar psicològic, emocional, social i físic, que col·laborin en la naturalització i visibilització de #LesNostresRegles.

Si vols aconseguir les teves enganxines no dubtis a entrar a: https://www.cjb.cat/blog/2019/02/menstruar-no-es-ca-tabu-ni-cap-problema-demanans-enganxines

Si vols seguir la campanya que va realitzar Acció Lila segueix-les a Instagram a través de:
@AccióLila



Diversitats i espais no formals

Un dels principals reptes tant de les polítiques de joventut, com dels àmbits de participació juvenils és la inclusió de les diversitats, ja siguen aquestes culturals, socials, de gènere, de condició… i molt sovint, des dels àmbits professionals de joventut ens lamentem de només incloure a un percentatge petit de la població juvenil.

A més a més, principalment a l’àmbit municipal, els serveis i programes dirigits a joves de forma genèrica, i aquells específics per atendre necessitats derivades de situacions d’exclusió social solen treballar de forma separada, ampliant així encara més l’escletxa entre joves “normatius”, és a dir, qui participa activament en la seua comunitat i senzill d’implicar en projectes molt diversos, i joves vulnerables, que a la vulnerabilitat pròpia de l’etapa juvenil, acumula diferents interseccionalitats que l’augmenten exponencialment.

Ruscs del Barrio de la Concepción_Madrid

Foto: Ruscos del Barri de la Concepción, Madrid.

Per altra banda, alhora que ha crescut la desigualtat, mostrant una estratificació social molt més polaritzada, les xarxes socials tradicionals, en el sentit comunitari, han sigut erosionades a partir de les tendències individualistes pròpies de l’ètica neoliberal. Aquestes xarxes han funcionat com a estratègia per a solucionar la interdependència de les persones que la conformen, i l’enfortiment dels llaços comunitaris alleugeren la càrrega de les desigualtats múltiples. Com deia la cèlebre frase “La bola de cristal”: Sólo no puedes. Con amigos, sí.

Considerant això, els espais no formals es presenten com una oportunitat de mamprendre processos col·lectius inclusius amb les diversitats. Als espais no formals les persones joves s’organitzen al voltant d’un objectiu comú, del caire que siga: polític, cultural, esportiu… i el fet col·lectiu adquireix més rellevància que els trets, habilitats o voluntats individuals, generant sinergies entre persones que potser no comparteixen altres espais.

Però per què les persones més vulnerables no solen participar dels espais no formals “normatius”?

Marian Ávila

Foto: Marian Ávila, primera model amb Síndrom de Down en desfilar a la “New York Fashion Week”

Considere que per diversos motius. D’una banda, les formes de participació normatives s’han centrat massa en ser elements institucionalitzats, és a dir, s’han centrat més en el “què”, que en el “com”. Aquesta inèrcia és hereva inconscient dels moviments socials en la clandestinitat, per als quals va constituir una reivindicació clau, i és un dels elements que més allunya a les joves vulnerables. D’altra banda, simbòlicament, els espais no formals, en tant que espais públics, representen poder, que genera una desigualtat simbòlica que sols pot ser superada, bé per la cessió equitativa de poder simbòlic d’aquell que ho ostenta, bé per la reivindicació d’aquesta cessió de qui no en té, sent aquesta molt més lenta i amb èxit incert.

No obstant els “normativisme” propi dels espais no formals institucionalitzats del passat, cada volta més estan adoptant discursos que aborden les diversitats, i aplicant metodologies centrades en la millora de les capacitats comunicatives i les cures emocionals, per tal de millorar els processos col·lectius. Els espais no formals han de ser elements facilitadors de processos d’apoderament individual i col·lectiu, desenvolupant la capacitat d’agència de la joventut en la seua realitat immediata, que parel·lament donaran a aquests joves eines noves en la seua autoconstrucció com a subjectes.

 

Fotografies:

Okuda San Miguel (2017, 1 de febrer). Multi – coloured London Mural by Spanish Artist Okuda San Miguel. Hooked. Recuperat de: http://www.hookedblog.co.uk/2017/02/multi-coloured-london-mural-by-spanish.html

Jepeto (2013). Colmenas del Barrio de la Concepción, Madrid. Recuperat de: https://www.flickr.com/photos/92053692@N02/12171162503

S Moda (2018, 17 d’agost). La modelo española con Síndrome de Down que desfilará en Nueva York. S Moda. Recuperat de: https://smoda.elpais.com/moda/marian-avila-la-modelo-con-sindrome-de-down-que-desfilara-en-nueva-york/