Archive by Author | Mittzy

Aprendre a protegir-se de certs educadors (Església i abusos a menors)

Article publicat per Jaume Trilla a El Diari de l’Educació

Segurament el fet que unes quantes víctimes, ja de grans, s’hagin atrevit a denunciar i fer públics els abusos que van patir molts anys abans, està motivant a d’altres a fer el mateix. No sabem –ni segurament sabrem mai del cert– l’abast real del problema, però tot fa suposar que el que està ara aflorant és només com la part visible d’un iceberg molt gran. Aquesta suposició prové de la varietat dels casos que apareixen: afecten les principals ordes religiosos; i assenyalen, amb noms i cognoms, a persones de diversos estrats de l’escala clerical (monjos, capellans, bisbes, cardenals). És a dir, tot fa suposar que no es tracta, ni de bon tros, de casos puntuals només localitzats en espais i moments molt concrets, sinó d’un problema general d’abast considerable. I, pel que sembla, d’un problema prou conegut al dedins de les institucions religioses, però que fins ara elles mateixes s’han preocupat més de fer veure que no existia i amagar-lo de cara enfora, que no pas d’afrontar-lo decididament. Per dir-ho d’una altre manera, sembla que el propòsit de les mateixes institucions i de la jerarquia eclesiàstica no era plantejar-se seriosament com impedir i prevenir els abusos, sinó evitar que sortissin a la llum pública.

Pel que es veu, aquesta voluntat d’encobriment ha tingut èxit durant una pila d’anys. Però ara ja, amb l’acumulació de casos que afloren, la jerarquia eclesiàstica comença a reaccionar: d’una manera o una altre, sembla que va reconeixent la gravetat del problema, demanen públicament perdó a les víctimes, diuen que ja no persistiran en la política de mirar cap un altre lloc i prometen que s’adoptaran mesures per tal d’evitar que els abusos sexuals segueixin produint-se.

Segur que, si tot plegat tira endavant, s’atenuarà el problema; el que no és tant segur és que es resolgui prou acceptablement. Dic això pel fet que, per part de la mateixa jerarquia de l’Església catòlica, gairebé mai s’esmenten dos factors indubtablement associats a l’origen del problema. Sorprèn molt que aquest factors que esmentarem només apareguin de forma molt limitada en l’anàlisi de la qüestió i en el debat sobre les seves causes i remeis: és possible que els experts i la premsa no els esmentin per massa obvis; i que l’Església no ho faci perquè de cap manera l’interessa que formin part del debat. El primer és el dels extraordinaris privilegis que gaudeix l’Església catòlica en relació a l’ensenyament. La gran majoria de casos d’abusos sexuals a menors que es van coneixent han tingut lloc en contextos educatius o molt propers (centres escolars confessionals, catequesi, escolanies, activitats de lleure educatiu …). És obvi que els abusos serien molt més escadussers si el clergat no tingués tants menors tan a prop, i amb els quals pot establir una relació de poder que, per definició, sempre serà asimètrica. Si no fos per aquesta proximitat, intensa i continuada, la pulsió sexual insatisfeta d’aquestes persones probablement es manifestaria de forma diferent i s’adreçaria vers altres col·lectius.

L’altre factor directament associat al problema l’acabem d’esmentar: el celibat obligatori (i vot de castedat) de monjos i capellans. ¿Es pot tenir algun dubte raonable de que, si els clergues poguessin desenvolupar una vida sexual com la de la resta de la gent, el problema dels abusos a menors es reduiria de forma gairebé automàtica? Si de cas, el percentatge de pederàstia i abusos a menors en el clergat catòlic seria, probablement, similar al que deu haver-hi entre enginyers de ponts i camins, afeccionats a la numismàtica o socis del Barça. Per fer un símil més exacte, el tant per cent de clergues que abusen sexualment de menors seria molt semblant al de seglars dedicats a l’ensenyament que fan el mateix. També n’hi ha, però sens dubte en proporcions significativament més limitades.

A més a més, de totes les mesures que solen proposar-se per evitar i prevenir els abusos (deixar d’encobrir els culpables, allunyar-los de les situacions en què puguin seguir abusant, facilitar les denúncies per part de les víctimes, establir i fer complir les sancions i càstigs pertinents …), darrerament també es parla d’accions educatives específiques adreçades als menors. Es parla, sobretot, de la necessitat de formar-los per tal que aprenguin a protegir-se dels abusos. Això estaria molt bé; però no deixa de ser paradoxal que calgui educar la canalla perquè aprengui a protegir-se de certs educadors. I una altra paradoxa o problema afegit: com garantir que, entre el professorat que impartiria aquesta formació, no s’hi poguessin colar els mateixos (reals o potencials) abusadors?

Anuncios

El repte de la diversitat

Durant els cursos acadèmics formals i el dia a dia hi ha molts adolescents dels nostres territoris que són apartats per ser diferents que la resta de persones de la seva edat. Aquestes diferències són enriquidores però la societat les utilitza per fomentar la desigualtat. Entenem la diversitat com la pedra angular de l’evolució cultural, de la mateixa manera que la diversitat genètica ho és per a l’evolució genètica. La primera manifestació de la diversitat humana és la alteritat com a “qualitat o condició de ser altre” i com a “constatació de l’existència d’uns altres”.

Cal doncs,pensar de diversa forma. El nostre sistema educatiu no treballa la inclusió social. Si observem aquesta imatge, i reflexionem com esta organitzada la nostra societat, estem d’acord que l inclusió és un procés que cal treballar i reforçar.  Fins i tot ens adonem que hi ha partits polítics que reforcen altres processos, com la integració, l’exclusió o la segregació per interessos socials, econòmics i culturals. L’etnocentrisme funciona com a ideologia integradora bàsica del propi grup, com a certificació de la superioritat i com la seva explicació.

Les “lògiques” explicatives de la diversitat tendeixen a ser molt diverses: la divina, la racial, la sexual, la ètnica o nacional i aquestes són utilitzades per crear les diferències, com comentàvem al principi. Volem remarcar que tenim, com a societat, la necessitat de classificar, a segregar en comptes d’incloure.

Hi ha molts aspectes que fan que una persona s’aïlli o l’excloguin d’un grup les seves problemàtiques familiars, personals o la seva falta de desenvolupament d’intel·ligència emocional i la seva falta de desconeixement interior.

Tanmateix hi ha accions que agreugen la situació personal, d’aquestes persones que no son incloses, i provoca que no creguin en cap sistema ja que la forma d’organització i les normes de convivència de la societat que viuen són complexes. La seva trajectòria de vida es veu marcar per aquests fets i els és difícil saber trobar on sentir-se còmodes i on fer-se un lloc. Les seves emocions poden minvar entre la por i la ràbia per no sentir-se orgullosos de l’entorn, element necessari en el nostre desenvolupament.

Arrel de la diferència de visions personals de la vida i de la poca unió de pensaments, és creen espais de distància i incomprensió entre adults i adolescents. Amb la realitat de desubicació i desorientació dels menors en els espais d’aprenentatge i vivències educatives i laborals. Les persones amb aquesta transició no han rebut un guiatge i comprensió del camí cap a la vida adulta.

Tots aquests fets i diferències a vegades porten a terme conflictes familiars, com dèiem anteriorment. A vegades aquests tipus de fets i accions agregen l’autoestima i autoregulació del menor. A part de distanciar-lo més del seu nucli familiar i del seu procés de maduració activa, farà que és tanqui en els seus pensaments i s’apropi al seu grups d’iguals i l’entorn on se senti adaptar inclòs i respectat. En aquest punt, la major part dels casos, els referents són persones que poden reforçant un comportament rebel i així, empitjorar i dificultar la seva integració dins la seva transició al seu projecte de vida

17º Festival de cine y derechos humanos en San Sebastián

El cine puede ser utilizado como un instrumento de ocio o un recurso artístico pero también nos puede mostrar y narrar experiencias, visiones, sentimientos, etc., que nos ayude a comprender las diferentes problemáticas sociales y culturales. La creación de este tipo de películas es de gran importancia para adquirir un conocimiento y nos permita tomar consciencia de las diferentes realidades vividas. De esta manera nos concede un espacio para la reflexión y la toma de consciencia sobre las injusticias,sobre la diversidad social y cultural y ello nos dota de un pensamiento crítico para permitir un diálogo en conjunto para la búsqueda de una humanidad sostenible basada en la solidaridad, el respeto y la cohesión social. 

En 2007 en San Sebastián, se instaura el Premio del Festival de Cine y DDHH para reconocer el trabajo y la implicación de personalidades del mundo del cine en favor de los derechos humanos. Ese año se concede el galardón a la actriz Pilar Bardem, en reconocimiento a su trayectoria personal de defensa de los derechos humanos, la democracia, la paz y su solidaridad y trabajo a favor de las causas y colectivos más desfavorecidos.

Desde entonces han recibido el Premio el productor Elías Querejeta, el cineasta José Luis Borau, el director serbio Goran Paskaljević, la documentalista británica Kim Longinotto, la actriz y directora madrileña Iciar Bollain, el documentalista Patricio Guzmán, el realizador francés Robert Guédiguian, la directora chicana Lourdes Portillo, el cineasta y músico Tony Gatlif, la directora india Deepa Mehta y el cineasta francés Laurent Cantet. A todos ellos les une un trabajo de varias décadas defendiendo los derechos del ser humano a lo largo de sus trayectorias cinematográficas.

Entre el 5 y el 12 de abril, se celebrará el 17º Festival de Cine y Derechos Humanos de Donostia/San Sebastián, organizado por el Negociado de Derechos Humanos del Ayuntamiento de San Sebastián y Donostia Kultura.

Este festival pretende impulsar la acción y la conciencia crítica en la ciudadanía ante las vulneraciones de los derechos humanos en todo el mundo y contribuir a la construcción de una sociedad basada en valores como la convivencia en la diversidad, la justicia social, la solidaridad, la libertad y la igualdad de oportunidades, entre otros. Como en ediciones anteriores, se va a celebrar un Concurso Internacional de Cortometrajes al que se presentan cortos (documentales y de ficción) de temática social, procedentes de diferentes países y de prestigiosos festivales de cine internacionales. Cada uno de los cortometrajes a concurso lo valora el Jurado Joven de entre 18 y 30 años, atendiendo a criterios de sensibilización en torno a los derechos humanos y de calidad cinematográfica.

Para formar parte del JURADO JOVEN hay que inscribirse antes del 20 de marzo a través de www.cineyderechoshumanos.eus. Al día siguiente se realizará un sorteo entre todas las personas inscritas. El resultado se publicará en esa misma página web. El premio al mejor cortometraje está dotado con 3.000 euros, y el jurado valorará los largometrajes según criterios de sensibilización sobre los derechos humanos así como de su calidad cinematográfica. En esta edición, compiten cortos de temática social procedentes de diferentes países y festivales internacionales. Asimismo, se entregarán dos abonos para las sesiones del Teatro Victoria Eugenia de la 30º Semana de Cine Fantástico y de Terror de San Sebastián.

En la página www.zinemaetagizaeskubideak.eusencontrareis toda la información sobre el festival y las bases e inscripción.

¿Cuando dejamos de ser jóvenes?

Publicado en http://theconversation.com por Rafael Merino Pareja 

Definir la juventud se ha vuelto cada vez más problemático en nuestras sociedades contemporáneas. La perspectiva tradicional marcaba tres hitos que diferenciaban la etapa de la juventud de la etapa adulta: acabar los estudios, encontrar un trabajo y abandonar el hogar paterno. Pero estos tres hitos ya no marcan las fronteras nítidas que podían tener las generaciones anteriores.

Los estudios se han alargado. Prácticamente la mitad de cada cohorte llega a la universidad, pero la llamada formación continua hace que el estudio ya no sea una característica exclusivamente juvenil. El acceso al trabajo se ha hecho más problemático, y mucho más consolidar una posición laboral consistente. También se ha desdibujado la frontera entre estudios y trabajo: cada vez más jóvenes empiezan a trabajar antes de acabar los estudios.

Se posterga la creación de una familia

La emancipación familiar se ha postergado, y con ello la maternidad o paternidad y la creación de nuevas familias. Todo ello ha dado lugar al fenómeno conocido desde los años 80 del pasado siglo como el alargamiento de la juventud. Este alargamiento ha suscitado numerosos debates que han llegado a cuestionar el concepto de transición como propio de la juventud, dado que las fronteras entre ser joven y ser adulto se han vuelto borrosas y reversibles.

Este alargamiento ha dado pie a relacionar lo joven con aspectos culturales, de ocio y de consumo, mucho más que con las dimensiones estructurales de la vida colectiva (formación, empleo, familia). Pero, por otro lado, la pérdida de valor de los títulos educativos, la precarización del empleo y las dificultades en el acceso a la vivienda han sido la base de reivindicaciones para que se implementen políticas públicas que favorezcan la emancipación de los jóvenes.

En definitiva, la transición continúa siendo un objetivo de la mayoría de las personas jóvenes, aunque se postergue en el tiempo y tenga más dificultades que en el pasado.

Estas dificultades, sin embargo, varían mucho en función de los recursos familiares. Por ejemplo, para los jóvenes con padres sin estudios las probabilidades de llegar a la universidad son muy bajas, y el acceso temprano al mercado de trabajo son muy elevadas. Los jóvenes, y sobre todo las jóvenes que alargan sus estudios y tienen expectativas de realizar carreras profesionales, postergan la maternidad hasta pasados los 30 años.

Las dificultades también pueden mitigarse en función de las políticas públicas de apoyo a los jóvenes. De hecho, esta es una de las diferencias con otros países europeos. En Noruega, paradigma del estado del bienestar construido a partir de los años 50 del pasado siglo, la edad media de emancipación es de 22 años. En España y en otros países del sur de Europa con estados del bienestar mucho más débiles, esta edad media sube a los 30 años.

Esta debilidad de las políticas públicas se compensa con el papel protector de las familias, lo que a la vez refuerza las desigualdades sociales que se han comentado anteriormente. También hay que tener en cuenta que las relaciones entre padres e hijos se han transformado notablemente en las últimas décadas, ha bajado notablemente el conflicto generacional, y los hijos tienen menos incentivos para abandonar el hogar paterno.

Los ecos de la última crisis

Otra cuestión que ha sido relevante en los últimos años ha sido el efecto de la gran recesión que empezó en el año 2007.

Aunque todavía es pronto para hacer un balance del impacto, hay tres aspectos a destacar:

  • El primero es que ha aumentado el retorno a la educación, en particular a la formación profesional, tan denostada en nuestro país.
  • El segundo es el aumento de la precariedad del empleo, aunque ya se partía de elevados niveles. Esto lleva a dos efectos: el alargamiento de la construcción de una posición laboral sólida y la normalización de la precariedad como modus vivendi de muchos jóvenes.
  • El tercer impacto, quizá el más sorprendente, es que prácticamente no ha modificado la edad de emancipación familiar, porque ya era muy elevada antes de la crisis.

El conocimiento sobre las transiciones de los jóvenes es un imperativo para desarrollar políticas y estrategias de orientación y acompañamiento de los jóvenes para que puedan, si quieren y cuando quieran, dejar de ser jóvenes.

En este sentido, hay que evitar dos errores comunes:

  • El primero es la generalización. Etiquetas como generación ni-ni o generación perdida son hipérboles que no describen, más bien estigmatizan, y ocultan las profundas desigualdades entre los jóvenes.
  • El segundo es la nostalgia, pensar en un pasado no problemático donde las transiciones eran lineales y suaves. Ni antes eran tan fáciles, ni ahora todos los jóvenes son adolescentes mimados y sin expectativas de futuro.

Conseqüencies de una educació no personalitzada

Cada dia els professionals del sistema educatiu formal, veuen com hi ha un
cert percentatge de l’alumnat que el sistema actual no té les condicions per
orientar en el seu projecte de futur. Degut a la estandardització i mecanització del mètode educatiu del moment que no personalitza el suficient el procés d’aprenentatge.

Molts d’alumnes incompresos deixen el camí formatiu normalitzat abans de temps o són empesos a sortir del camí arrel de l’ideal competitiu de la nostra societat reflectit en els espais formatius formals. Pensem que han de sorgir centres i professionals alternatius a les tècniques normalitzades i amb un projecte que treballi amb un pla de treball individual.

Orientat en un projecte de futur de persona, que es treballi centrant-se exclusivament amb la persona, amb la seva vida i entorn social, així com el
desenvolupament d’un camí educatiu basat en una pedagogia amb perspectiva sistèmica, holística i integradora. D’aquesta manera es donaria llum a la foscor de l’adolescent apartat i descatalogat dins la cadena de producció sistèmica en la que es veuen posats des de petits. Cal enfortir-los donant una altra oportunitat i facilitar que puguin aconseguir el seu projecte personal, ensenyant la forma d’adaptar-se i saber estar dins el sistema global de la vida i la nostra societat.

Tot amb una forma més alternativa a la que els adolescents els costa entrar al principi, però que dona resultat. Així doncs, la orientació éimprescindible perquè puguin trobar una formació on se sentin motivats i trobin la confiança en ells mateixos i en els altres. Això, depèn de la llavor plantada en el seu interior, que pot germinar en el seu procés de maduració i amb aquest la transició a la vida adulta i la comprensió d’aquest nou estat.

Els professionals han d’estar segurs que tots els alumnes, adolescents, nois i noies tenen aquesta llavor i que necessiten que creixi dins seu. Si tenen present això, els docents o professionals de l’educació,podran treballar enfocant a l’alumnat, sinó ho tenen en compte treballaran únicament per satisfer un sistema que genera cada vegada més aquesta segregació de la qual parlàvem.

Per començar a treball amb un usuari d’aquest perfil, en primer lloc caldrà realitzar uns d’anàlisis personals, com per exemple, una entrevistaindividual o grupal, i així tenir informació del seu propi bagatge personal, aptitudinal i competencial. Voler així, tenir l’estratègia útil per a què l’alumne aprengui a aprendre de la pròpia vida (Romero, 2009) i interrogui la seva pròpia vida (Bernand, 1995:36) .

Basem les línees de treball en la construcció activa del cicle vital, les vides no lineals, l’expressió de la llibertat i la col·lectivitat social. ( Romero Rodriguez, S. 2004, p.337). Tanmateix impliquem els aprenentatges lineals d’aprendre a anticipar-se, a construir projectes i actuar de forma activa.

Tot aquest projecte educatiu i metes socials han de servir perquè la persona
pugui superar la seva situació d’inestabilitat social i econòmica en les que es troba amb les exigències de formació del sistema formal i la falta d’experiències laborals i formatives. Tot i que em de tenir en compte que aquestes circumstàncies son agreujades en les diferències socials de les classes i dels cercles econòmics que defineixen segons el moment històric la
situació social, econòmica i personal els en els països industrialitzats.