Perspectives sobre la noció de Joventut

La problematització de la noció de Joventut, es gairebé tant antiga com el mateix concepte. Molts autors, han reflexionat al voltant de què vol dir i què implica ser jove; a casa nostra Aranguren, Ortega i Gasset, o el pedagog Joaquim Xirau. Fora, la llista és infinita, citem per exemple autors com Mead, Bourdieu,  Putnam o Giroux . Els enfocs són molt diversos, hi ha autors que es refereixen a la joventut des d’una perspectiva cientificista, com una etapa psicobiològica, és a dir una sèrie de processos que s’inicien amb la pubertat i afecten al desenvolupament o la maduració dels subjectes i que culmina amb el final del creixement –i en aquest sentit és fàcil de fixar en un rang d’edat-. Aquesta definició, però, no copsa les vicissituds relatives al fenomen juvenil: per exemple, el fet que “ser jove” sigui un fenomen plàstic (es dilati  i s’allargui socialment), o altres contingències de tipus socio-polític, com la desaparició (cada cop més evident) de la distinció entre els rolls del jove i els de l’adult. És per aquesta raó, que altres com Aranguren o Bourdieu opten per qüestionar la validesa del concepte en tant que categoria objectiva i la traspassen a l’estatus de categoria contingent social des d’una perspectiva generacional. Aquest moviment, implica relativitzar la validesa i la vigència del concepte de “joventut”. El mateix Bourdieu afirma en un dels seus textos que la categoria de joventut respon a estratègies de control i és una construcció fàcilment manipulable. Aranguren, per la seva banda, defensa la joventut en tant que “força i consciència transformadora de l’estat”, és a dir, com una resistència contra-cultural vers l’ethos dels adults.

Resulta absurd no assumir que en la pràctica i en l’imaginari col·lectiu co-habiten les diferents perspectives, des de la mirada més científica de l’adolescent i la pubertat com a “canvis en el cos”, a la mirada moderna que projecta en el jove (per bé i per mal) idees com les de llibertat, transgressió, o espais on s’experimenten “lluny de prejudicis” noves formes de vida i relacions humanes. Segurament la millor opció és una definició de terme mig, que recull els plantejaments interessants de cada perspectiva. Aquest seria el cas de l’aproximació biogràfica que opta per situar al jove en un tram biogràfic entre la pubertat i l’emancipació tenint en compte factors estructurals com el tipus de societat en la que es creix, les institucions que eduquen (tipus d’escoles…), la classe social del jove, el seu gènere…

Fa poc vaig sentir una aproximació d’Enrique Gil Calvo, que deia que “el jove, és aquell que fa cua per ser adult”. Des d’un sentit més biogràfic, aquesta definició em va fascinar: deixar de ser jove, vol dir literalment esdevenir adult. Al marge de la redundància, aquest “fer cua” es refereix directament a la transició a la vida adulta, com a certs requisits o atribucions que incideixen en les condicions materials: emancipació, és a dir, transició a la vida activa, independència econòmica-estabilitat laboral, habitatge digne…

D’es d’aquest enfoc, s’explica perfectament que en un context de precarietat laboral, inestabilitat on l’emancipació del nucli familiar s’esdevé de mitja als 28 anys (en el cas d’Espanya) que el “ser jove” s’hagi dilatat fins al punt que alguns estudis i serveis públics tinguin com a objecte persones d’entre 15-35 anys. El fet qüestionar els límits de la joventut i les implicacions de les diferents aproximacions pot semblar trivial o un exercici d’especulació; ara bé, en un sentit pragmàtic, hem de tenir molt present que no podem vacil·lar en la definició, ja que gran part de l’èxit de les polítiques de joventut rau en definir adequadament a qui van dirigides i quin són els interessos, necessitats i problemàtiques de les persones implicades. Unes polítiques que en alguns casos han de respondre urgentment a realitats juvenils d’exclusió i pobresa, per tal de garantir l’equitat i la justícia en les oportunitats del que serà la societat del futur. Unes polítiques cada cop més reivindicades pels propis joves que demanen veu, que volen canvi i esdevenir protagonistes d’aquest. Com diu en un famós poema Pérez Ayala:

Y no obstante… Sin embargo

Todo está recreándose de nuevo

La vida es corta, pero el arte es largo.

Hay que comenzar desde el huevo.

 

Recordeu, que cada dimecres, teniu una cita amb les actualitzacions del blog! No us ho perdeu!

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: