“El complex d’Adonis”

Ja fa temps que els trastorns de la conducta alimentària han esdevingut un problema en la nostra societat. Un problema que cada vegada afecta a més joves, i que s’estén a una franja d’edat més àmplia.  Es tracta d’una afecció que sempre ha estat feminitzada: segur que al llegir “trastorns de la conducta alimentària” tots hem pensat en anorèxia o bulímia, trastorns associats –i que afecten principalment- a noies adolescents i joves.

No obstant, la societat, lluny de combatre aquesta problemàtica, ha generat –i segueix alimentant- un model social que, com cita Garcia, M. (2007)[1]  en una interessant aproximació antropològica dels trastorns alimentaris a Catalunya, pren una dimensió social que va molt més enllà d’una pura “estètica del cos”, entenent la “lleugeresa corporal” com un model d’“eficàcia social”.

Aquests autors, a més, insisteixen en remarcar la importància del context social en el què es desenvolupa aquest problema, no tant en relació amb l’impacte dels mitjans de comunicació, sinó enfocat als canvis estructurals i la modernitat líquida, i com els nous models familiars i de convivència incideixen greument en l’alimentació dels joves.

En aquest context, cada vegada són més els homes que es veuen afectats per trastorns alimentaris. I tot i que l’anorèxia i la bulímia segueixen essent un trastorn que afecta més a les dones, es comença a fer freqüent la imatge de nois “inflats com croissans”. Joves obsessionats pel seu cos que porten a terme, sovint, pràctiques poc saludables per a aconseguir un cos esculpit. Encara l’altre dia em vaig sorprendre al veure, al carrer de casa, una botiga que venia pots de tamany XXL plens de farinetes carregades de proteïnes i altres nutrients (només cal escriure “batidos protéicos” al google per conèixer-ne els seus “efectes beneficiosos”). Tot sovint, aquests batuts arriben a substituir els àpats de molts joves. Inclús, en casos més extrems, usen injectables que acceleren el creixement de la massa muscular…

Aquesta problemàtica ha estat batejada amb el nom de vigorèxia. Segons el Col·legi de farmacèutics de Barcelona, les persones que pateixen vigorèxia tenen una obsessió tan gran per veure’s musculoses que es miren tota l’estona al mirall i mai no estan satisfetes. Aquest sobredimensionat culte al cos es manifesta per una pràctica excessiva de l’esport provocada per una obsessiva preocupació per l’aspecte físic, i té com a meta principal l’obtenció d’una major massa muscular. Així, a més de l’exercici, també modifiquen la seva alimentació, supeditant-la a la consecució dels seus objectius. Tot això els porta a suprimir els greixos de l’alimentació i a consumir proteïnes i hidrats de carboni amb excés, amb conseqüències negatives per a la salut.[2].

Lluny d’intentar patologitzar aquesta problemàtica, el que és clar és que, en excés, res és bo. Es fa difícil delimitar fins a on una sèrie de conductes estan dins la normalitat, i fins a on no; ja que es tracta d’una simple construcció social. El que sí que és evident és que aquest fenomen està afectant, cada vegada més, a la salut de molts joves.


[1]Gracia, M. (2007). Els trastorns alimentaris a catalunya. Una aproximació antropològica. En: M. Gracia (directora). Barcelona: Collecció Estudis, n. 23, Generalitat de Catalunya, Dpto. Acció Social i Ciutadania, Secretaria de Joventut.

Extret de:  http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/Documents/Arxiu/Publicacions/Col_Estudis/Estudis23.pdf

[2] Extret de: http://www.farmaceuticonline.com/ca/familia/557-vigorexia?start=1

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: